Tema 1: El Sistema Solar

1.1 Introducció

L’observació del cel en una nit sense núvols ni llums propers generalment ens provoca fascinació, un sentiment que va creixent quan aprofundim en el seu coneixement. Hi podem distingir moltes “estels”, però algunes en realitat són galàxies que estan molt lluny, és a dir immenses agrupacions d’estels acompanyades de d’enormes núvols de gas i pols còsmica, que es mouen juntes per l’espai. Les galàxies petites “només” contenen unes 100.000 estrelles, mentre que les més grans poden tenir-ne més de 3 bilions (3 ·10¹²).

univers291
La nostra estrella, el Sol, només és un estel més i el volum del nostre planeta, que a nosaltres ens sembla tan gran, és un milió de vegades més petit que el del Sol. És evident que si no coneixem una mica l’Univers en pràcticament ignorem quasi tot el que existeix. Per això és tan important el seu estudi i perquè potser un dia els humans podrem viatjar a altres punts de l’Univers. En aquest tema trobaràs dades molt interessants sobre l’Univers i sobre el nostre Sistema Solar.
Ara és el moment de veure un vídeo

1.2 L’Univers, una immensitat quasi inimaginable

L’Univers és el conjunt de tota la matèria que existeix. S’ha comprovat que l’Univers es troba en expansió contínua. Segons la teoria de “la gran explosió” (Big Bang), fa 15 000 milions d’anys tot la matèria i energia es trobaven concentrats en un únic punt que va explotar.
Està composat per el que anomenem astres o cosos celestes, que són cadascuna de les masses de matèria que hi ha a l’Univers. Hi ha molts tipus d’astres, els principals són les estrelles, els planetes i els satèl·lits, encara que podem definir altres com asteroides o planetes nans.

 

1.2.1 Les estrelles i les galàxies

És un astre amb llum pròpia. És de naturalesa gasosa i en el seu interior es produeixen reaccions atòmiques en les quals es desprèn molta energia calorífica i lluminosa. Un exemple d’estrella és el Sol, que és el centre del nostre sistema planetari, però no penseu que és un dels sols més grans… és més ben mitjà.
Les estrelles es classifiquen segons la seva temperatura i segons la seva grandària.
1. Segons la temperatura de la seva superfície les estrelles es classifiquen en: vermelles (3.000ºC), grogues (6.000ºC), blanques (8.000ºC) i blaves (uns 50.000 ºC).
2. Segons la grandària les estrelles oscil·len entre una grandària com el del nostre planeta (estrelles nanes) fins una grandària 1000 vegades major que el Sol (estrelles supergegants).

En aquest punt cal dir que les diferències de mida són prou grans, només cal que vegem aquest vídeo.

Una Galàxia és una agrupació d’estrelles, pols còsmica i gas que es mouen junts per l’espai. Es coneixen unes 100.000 galàxies. Cadascuna pot contenir entre 100.000 a 3 bilions d’estrelles.
1. Un exemple de galàxia és la Via Làctia, Ven la qual es troba el nostre sistema solar. Està formada per uns 100 000 milions d’estrelles. És una galàxia de tipus espiral i presenta quatre braços. En un d’ells es troba el Sol. Per això a la nit s’observa una taca lletosa i allargada (camí de llet). Presenta un diàmetre de 100 000 anys llum i un grossor en el centre de 20 000 anys llum. Una de les galàxies més pròximes a ella és la galàxia de Andròmeda que està a 2 milions d’anys llum
Segons la seva forma es denominen: el·líptiques (1), espirals (2), embarrades (3), irregulars o esferoidals.

galaxias
Les galàxies són, clar està, molt més gran que les estrelles. Vos convide a veure la següent animació.

1.2.2 Els planetes

És un astre opac, és a dir sense llum pròpia, que gira al voltant d’una estrella. Un exemple de planeta és la Terra, encara que segur que en sabeu d’uns quants més.
Fins fa poc només es tenien constància de planetes al Sistema Solar, però gràcies als moderns telescopis ja hem localitzat altres for d’ell.
Molt relacionats en els planetes trobem els satèl·lits, que també són astres opacs que giren al voltant d’un planeta. Exemples de satèl·lits són la Lluna que gira al voltant de la Terra i Fobos i Deimos que giren al voltant de Mart.
Els planetes presenten dos tipus de moviments:

  • Moviment de rotació. És el de gir sobre el seu propi eix. Cada volta es denomina dia.
  • Moviment de translació. És el de gir al voltant del Sol. Cada volta es denomina any.

1.2.3 L’origen de l’Univers

Al llarg de l’historia hi ha hagut moltes teories, fabules i mites sobre la formació de l’Univers però cap d’ells ha estat massa cimentat en coneixements científics.
En la cosmologia moderna, l’origen de l’univers és l’instant en què va aparèixer tota la matèria i l’energia que tenim actualment en l’univers com a conseqüència d’una gran explosió. Aquesta postulació és obertament acceptada per la ciència en els nostres dies i comporta que l’univers podria haver-se originat fa entre 13.500 i 15.000 milions d’anys, en un instant definit.
A la dècada de 1930,l’astrònom nord-americà Edwin Hubble va confirmar que l’univers s’estava expandint, fenomen que Albert Einstein amb la teoria de la relativitat general havia predit anteriorment.
Hi ha diverses teories científiques sobre l’origen de l’univers. Les més acceptades són la del Big Bang i la teoria Inflacionària, que es complementen.
Teoria del Big Bangevolucic3b3n_universo_wmap
El Big Bang, literalment gran esclat, constitueix el moment que del “no res” emergeix tota la matèria de l’Univers. La matèria, fins aquest moment, es concentra en un punt de densitat infinita, que en un moment donat “explota” generant l’expansió de la matèria en totes les direccions i creant el que coneixem com el nostre Univers.
La teoria del Big Bang o gran explosió, suposa que, fa aproximadament 13.700 milions d’anys, tota la matèria de l’Univers estava concentrada en una zona extraordinàriament petita de l’espai, i va explotar. La matèria va sortir impulsada amb gran energia en totes direccions.
Immediatament després del moment de la “explosió”, cada partícula de matèria va començar a allunyar-se molt ràpidament una d’una altra, de la mateixa manera que a l’inflar un globus aquest va ocupant més espai expandint la seva superfície. Els físics teòrics han aconseguit reconstruir aquesta cronologia dels fets a partir d’un 1/100 de segon després del Big Bang3

1.3 La Terra en l’Univers

La posició de la Terra en l’Univers ha tingut bàsicament dos grans teories científiques, la més antiga anomenada geocèntrica i la moderna anomenada heliocèntrica.
ssolargeocentric Teoria geocèntrica. En aquesta teoria es proposa que la Terra és el centre de l’Univers i que els planetes i el Sol giren al voltant d’ella descrivint circumferències. Es fonamentava en l’observació diària de la sortida i posta del Sol. Es remunta al segle III aC. Posteriorment, en el segle II dC, el grec Ptolomeu (90-168 dC) va observar que en determinades èpoques de l’any els planetes es veien més brillants i el Sol semblava més gran. Per explicar tot això sense contradir que les òrbites eren circumferències Ptolomeu va proposar que el Sol i els planetes seguien petites òrbites al voltant d’un punt el qual alhora descrivia una gran circumferència al voltant de la Terra. Com més observacions feia més circumferències subordinades havia d’imaginar, i així va arribar a proposar fins 39 d’aquestes circumferències. És l’anomenada model de Ptolomeu.
ssolarheliocentricTeoria heliocèntrica. En aquesta teoria es proposa que el Sol està en el centre i que és la Terra i els altres planetes els que giren al voltant d’ell. Es remunta al segle III aC. Va ser recuperada per Copèrnic (1473-1543 dC) en el segle XVI, millorada per Kepler (1571-1630) al demostrar que les òrbites no eren circulars sinó el·líptiques i finalment confirmada per Galileu (1564-1642) mitjançant observacions amb el seu telescopi.

1.4 El Sistema Solar i dels seus components.

És el conjunt d’astres opacs que giren al voltant d’una estrella. Un exemple de sistema solar és el nostre sistema solar, és a dir el sistema solar on es troba el planeta Terra. Està constituït per una estrella denominada Sol, per 8 planetes, per 61 satèl·lits i per tres zones especials on es reuneixen altres cosos celestes.

1.4.1 Els planetes interns

planetes interiors

En ordre: Mercuri, Venus, Terra i Mart.

Els 4 planetes interns i densos. Són els més pròxims al Sol. Tenen una estructura interna semblada a la Terra (planetes terrestres o tel·lúrics) que està feta de roques. Són Mercuri, Venus, Terra i Mart.

1.4.2 Els planetes externs

Els 4 planetes externs i lleugers. Són els més distants al Sol. Tenen una estructura interna semblada a la Júpiter (planetes jovians) que bàsicament està format d’hidrogen i heli. Són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

planetes externs,jpg

De baix a dalt: Jupiter, Saturn, Urà i Neptú.

1.4.3 Altres elements

Encara que els elements més massiu són els més famosos, el nostre Sistema Solar presenta altres cossos celestes:
Asteroide: Astre opac, generalment rocós i de dimensions molt petites que gira al voltant del Sol.
Meteorit. Astre que travessa l’atmosfera terrestre. Els de major grandària arriben a impactar en la seva superfície i els més petits es desintegren al fregar amb l’aire. El frec fa que es tornin incandescents i la resplendor origina un rastre lluminós fugaç que rep el nom d’estrella fugaç.
Cometa. Astre petit que segueix una òrbita molt excèntrica i allargada i que només és visible quan passa prop del Sol. La calor solar fa que s’evapori el gel superficial del cometa i que s’aixequi pols formant una llarga cabellera que queda il·luminada, la denominada cua del cometa.
Els conjunts d’alguns d’aquestes astres donen lloc a 3 zones diferenciades del nostre Sistema Solar:
Anell d’asteroides: El 94% dels asteroides es mouen en òrbites situades entre Mart i Júpiter, formant el denominat anell d’asteroides. Són restes de matèria del Sistema Solar que no van arribar a formar un planeta.
Cinturó de Kuiper: És una àrea del sistema solar que s’estén des de l’òrbita de Neptú (a 30 UA4) fins a 50 UA del Sol. Aquesta àrea conté diversos cossos celestes (fins ara se n’han descobert uns 800), alguns dels quals de més de 1.000 km de diàmetre. 5
Núvol d’Oort és un núvol esfèric de cometes que es creu es troba en el límit del Sistema Solar, a una distància aproximada de 100.000 UA o 1 1/2 anys llum del Sol. S’ha calculat estadísticament que pot haver-hi entre un i cent bilions (1012 – 1014) de cometes.

el-sistema-solar-y-jupiter-1-638

quadre planertes2

Hora de veure una presentació: ELS-PLANETES-DEL-SISTEMA-SOLAR.ODP

 

1.5 Els moviments de la Terra i les seues conseqüències

La Terra és un planeta de forma esfèrica lleugerament aplanat en els pols. El seu radi equatorial és 6 371 km i el seu radi polar és 14 km inferior. Donat la seva distància al Sol presenta una temperatura superficial mitja de 20 ºC, la qual cosa el permet mantenir éssers vius, característica que no es dóna en cap altre astre conegut.
La rotació que origina el dia i la nit
La Terra presenta un moviment de rotació sobre el seu eix fent una volta completa cada 23 hores i 56 minuts. A causa de aquest moviment hi ha nit i dia.

terraenelespai2

La translació i les estacions
Tots sabem que a l’estiu fa calor i que a l’hivern fa fred, però si ens preguntem el motiu veurem que la resposta no és fàcil. Si mirem el dibuix inferior tindrem la temptació de pensar que simplement es tracta d’un tema de distància al Sol, però això voldria dir que, per exemple, quan la Terra està a prop del Sol hauria de ser l’estiu tan a l’hemisferi Nord com a l’hemisferi Sud i tots sabem que no és així, és a dir que quan nosaltres estem a l’estiu a l’Argentina estan a l’hivern.

Translació_Terra

raigssolars3

Dibuix d’AMADEU BLASCO del llibre “Hidros” de 2n d’ESO. Editorial Casals. 2002

La raó és una altre de molt diferent i que té a veure amb si els raigs solars cauen sobre la superfície terrestre perpendicularment, com passa a l’estiu en el qual el Sol està molt alt, o cauen de forma obliqua, com passa a l’hivern en el qual el Sol no està mai tant alt com a l’estiu. Pensem que si cauen vertical la seva energia calorífica es distribueix entre una superfície molt més petita que si cauen inclinats i, per tant, cada centímetre quadrat s’escalfa més. Però, per què els raigs solars incideixen de forma diferent a lo llarg de l’any?

Altres dades sobre el nostre planeta:

La Terra presenta un moviment de translació al voltant del Sol fent una volta completa cada 365,25 dies. Per això i per a evitar desfasaments, després de tres anys de 365 dies hi ha un any de traspàs, és a dir un any que té 366 dies (per acord aquest dia és el 29 de febrer).

Es trasllada al voltant del Sol a una velocitat d’aproximadament 40 km/s descrivint una el·lipse en un plànol anomenat plànol de l’eclíptica.

La successió d’estacions (primavera, estiu, tardor i hivern) es produeix degut al fet que l’eix de rotació de la Terra no és perpendicular al plànol de l’eclíptica sinó que forma amb ell un angle d’uns 67º. A causa de aquesta inclinació, a mesura que la Terra es trasllada al voltant del Sol varia molt la inclinació de la radiació solar que incideix en una mateixa zona al llarg de l’any, originant-se èpoques de major calor (quan els raigs solars incideixen més perpendiculars sobre la superfície) i èpoques de menor calor (quan els raigs solars incideixen obliquament sobre la superfície).
En el següent dibuix es pot observar com quan en l’hemisferi Nord és hivern en l’hemisferi Sud és estiu i viceversa.

estaciones41
Posició 1. Aquesta és la posició del cicle anual en la que a l’hemisferi Nord arriben més raigs solars i de forma més perpendicular i en la que a l’hemisferi Sud arriben menys raigs solars i de forma més obliqua. Per això a l’hemisferi Nord es donen les temperatures més altes de l’any, és l’estiu, i a l’hemisferi Sud, es donen les més baixes, és l’hivern. A l’hemisferi Nord el dia en el qual els raigs solars arriben més perpendiculars i hi ha més hores de llum és el 21 de juny. És el dia que comença l’estiu, que es denomina solstici d’estiu.
Posició 2. A l’hemisferi Nord, després de l’estiu, el dia en el qual hi ha tantes hores de llum com de foscor és entre el 22 i el 23 de setembre. És el dia que comença la tardor, l’anomenat equinocci de tardor.
Posició 3. Aquesta és la posició del cicle anual en la que a l’hemisferi Nord arriben menys raigs solars i de forma més obliqua i en la que a l’hemisferi Sud arriben més raigs solars i de forma més perpendicular. A causa d’això a l’hemisferi Nord es donen les temperatures més baixes de l’any, és l’hivern, i a l’hemisferi Sud es donen les més altes, és l’estiu. A l’Hemisferi Nord, el dia de l’any en el qual els raigs solars arriben més obliquament i hi ha menys hores de llum és el 21 de desembre. És el dia que comença l’hivern, l’anomenat solstici d’hivern.
Posició 4. A l’hemisferi Nord, després de l’hivern, el dia que hi ha tantes hores de llum com de foscor és entre el 20 i el 21 de març. És el dia que comença la primavera, l’anomenat equinocci de primavera.

1.6 El moviments Terra-Lluna i les seues conseqüències

la-llunaLa Lluna és l’únic satèl·lit de la Terra. Hi ha moltes teories sobre la seva formació, des de que prové d’un planeta que va quedar girant al voltant d’ella atrapat per la seva atracció fins que és fruit de la col·lisió d’un gran asteroide contra ella.
És un dels satèl·lits més grans del sistema solar, té un diàmetre de 3476 km, és a dir una mica més d’una quarta part del diàmetre terrestre. Aquestes petites dimensions fan que presenti una força de gravetat 6 vegades inferior a la de la Terra, per la qual cosa una persona que en la Terra pesaria 900 N a la Lluna només pesaria 150 N i per això podria fer grans salts.
Una altra conseqüència d’aquesta petita força de gravetat és que la Lluna és incapaç de retenir el gasos. En no tenir atmosfera, la temperatura mitjana de la seva superfície varia molt entre el dia (107ºC) i la nit (-173 ºC). Aquestes condicions fan impossible l’existència de vida.
Al no haver-hi atmosfera cada vegada que cau un meteorit el xoc és molt violent i es produeix un petit terratrèmol. Això ha estat aprofitat per estudiar l’estructura interna de la Lluna amb aparells que van instal·lar-hi els astronautes i s’ha descobert que, com la Terra, presenta una escorça, un mantell i un nucli. A la seva superfície es poden observar grans cràters que són el resultat de l’impacte de grans meteorits, immenses planúries com l’anomenat “Mar de la Tranquil·litat” i serralades de milers de metres d’alçada.
La Lluna presenta un moviment de translació al voltant de la Terra, en el qual fa una volta completa cada 27 dies i 7 hores i un moviment de rotació sobre si mateixa en el qual fa una volta completa en aquest mateix temps. A causa de això la Lluna sempre mostra a la Terra la mateixa cara. L’altra cara s’anomena “la cara oculta de la Lluna”.
A causa del moviment de translació es produeixen els següents fenòmens: les fases lunars, els eclipses i les marees.

Les fases de la Lluna

Són les successives parts de la cara de la Lluna il·luminada pel Sol que es pot veure des de la Terra en una volta completa. Si la Lluna girés en el mateix pla de l’eclíptica, és a dir el pla de gir de la Terra respecte al Sol, quan la Terra estigués entre el Sol i la Lluna, la Terra impediria que la Lluna quedés il·luminada pel Sol, però com el pla de gir de la Lluna respecte a la Terra forma un angle de 3º respecte al pla de l’eclíptica, en aquesta posició la Lluna es veu completament il·luminada. Això va canviant a lo llarg del mes a mesura que la Lluna dóna la volta a la Terra i així es produeixen les diferents fases lunars. Aquestes són:
Lluna plena. És quan la Lluna està en una posició tal que de nit es pot veu tota ella il·luminada pel Sol
Lluna en quart minvant. És quan la Lluna està en una posició tal que de nit només podem veure la meitat esquerra de la part que il·lumina el Sol. La Lluna comença a tenir forma de C.
Lluna nova. És quan la Lluna està en una posició tal que de nit no la podem veure.
Lluna en quart creixent. És quan la Lluna està en una posició tal que de nit només podem veure la meitat dreta de la part que il·lumina el Sol. La Lluna en els dies anterior ha presentat forma de D.

lunafases

Els eclipses

És l’ocultació total o parcial d’un astre respecte a l’espectador a causa de la interposició d’altre astre. Segons l’astre ocultat es distingeixen el eclipsis de Sol i eclipsis de Lluna.
Eclipsi de Lluna. Es diu eclipsi de Lluna quan és la Lluna l’astre que queda eclipsat, és a dir que queda tapat. Aquest eclipsi es produeix quan la Terra s’interposa entre el Sol i la Lluna i impedeix que els raigs solars il·luminin la Lluna. Òbviament només es pot donar quan hi ha Lluna plena. Segons que la Lluna quedi o no tapada completament es diferencien els eclipsis totals i els parcials.

eclipselluna2

Eclipsi de Sol. Es diu eclipsi de Sol quan és el Sol l’astre que queda eclipsat, és a dir que queda tapat. Aquest eclipsi es produeix quan la Lluna s’interposa entre el Sol i la Terra i impedeix que des de la Terra puguem veure el Sol. Òbviament només es pot donar quan hi ha Lluna nova. Segons que el Sol quedi o no tapat completament es diferencien els eclipsis totals i els parcials.

eclipsesol2

Les marees

Són els ascensos i descensos del nivell del mar a causa de l’atracció gravitatòria que la Lluna i, en menor grau el Sol, exerceixen sobre l’aigua. Aquests astres provoquen un apilament d’aigua a la zona oceànica més propera a la Lluna, i també a la zona oposada, perquè en ser mínima l’atracció gravitatòria, la força centrífuga origina un altre apilament. Això es tradueix en un ascens del nivell del mar, anomenat marea alta o plenamar. Simultàniament, en els dos llocs intermedis, i per la manca d’aigua, es produeix un descens del nivell del mar que rep el nom de marea baixa o baixamar. Degut al moviment de rotació de la Terra, a la majoria de les poblacions cada dia es produeixen dos ascensos (plenamars) i dos descensos (baixamars). Entre una plenamar i la següent generalment transcorren unes 12 hores. En el Mediterrani són variacions de pocs centímetres però en l’Atlàntic i altres oceans poden ser de varis metres.

marees

1.7 Observació de l’Univers

Astronomia_01 Des dels seus orígens, l’epècie humana ha observat el cel.
Primer, a ull nu, després amb instruments cada cop més potents i sofisticats.
Les antigues civilitzacions agrupaven els estels formant figures. Les nostres constel·lacions 8 es van inventar a la Mediterrània oriental fa 2.500 anys. Representen animals i mites del lloc i l’època.
La gent creia que els cossos del cel determinaven la vida dels reis i dels seus súbdits. L’estudi dels astres es mesclava amb supersticions i rituals.
Les constel·lacions que acompanyen la trajectòria del Sol, la Lluna i els planetes, en la franja anomenada zodíac, ens resulten familiars: Àries, Taure, Bessons, Cranc, Lleó, Verge, Balança, Escorpí, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos.
A principis del segle XVII es va inventar el telescopi. Primer es van utilitzar lents, després miralls, també combinacions de les dues tècniques. Actualment hi ha telescopis de molt alta resolució, com el VLT, format per quatre telescopis sincronitzats.
El telescopi espacial Hubble (HST), situat en òrbita, captura i envia imatges i dades sense la distorsió provocada per l’atmosfera.
Els radiotelescopis detecten radiacions de molt diverses longituds d’ona. Treballen en grups utilitzant una tècnica anomenada interferometria.
La fotografia, la informàtica, les comunicacions i, en general, els avenços tècnics dels últims anys han ajudat moltíssim l’astronomia.Astronomia_02
Gràcies als espectres (descomposició de la llum) podem conèixer informació detallada sobre la composició química d’un objecte. També s’aplica al cAstronomia_03oneixement de l’Univers.
Un descobriment recent, les lents gravitacionals, aprofiten el fet que els objectes amb massa poden desviar els rajos de llum. Si es localitza un grup de cossos a l’espai amb la configuració apropiada, actua com a lent potentíssima i mostra, al mig, objectes distants que no podriem veure.

1.8 Lectura: Coneixement històric de l’univers

Actualment podem veure fotografies de la superfície de Mart, de galàxies llunyanes, mapes de la Lluna, etc. Disposem d’una informació molt detallada del sistema solar i, fins i tot, d’estels d’altres galàxies.
Però fins al segle XVI el coneixement del sistema solar era molt escàs, i l’observació es mesclava amb la fantasia. Es pensava, per exemple, que la Terra es trobava al centre de l’univers i que la Lluna era de cristall pur, entre moltes altres idees que avui dia ens poden semblar ben absurdes. El 1542,  Nicolau Copèrnic va proposar la teoria heliocèntrica. A partir d’aleshores va canviar del tot la imatge que l’ésser humà tenia de l’univers.
Al final del segle XVI, l’astrònom Tycho Brahe va fer observacions detallades del moviment dels planetes, i durant molts anys en va anar anotant diàriament les posicions. Amb aquestes dades tan valuoses, el matemàtic Johannes Kepler va poder calcular les òrbites planetàries, de manera que la teoria geocèntrica es va desestimar.
A l’inici del segle XVII, Galileo Galilei va ser el primer que va utilitzar un telescopi, i va descobrir que a la Lluna hi havia valls profundes i crestes muntanyoses molt agudes, i que Júpiter tenia satèl·lits.
Després de descobrir Urà en el segle XVIII i gràcies a les dades aportades per Kepler, es va predir matemàticament la presència d’un planeta més enllà d’Urà. L’existència del planeta Neptú la va comprovar l’astrònom alemany Johann Galle el 1846.
En el segle XX, l’observació astronòmica va avançar molt gràcies als radiotelescopis. També es van començar a enviar sondes espacials a altres planetes, que ens van proporcionar moltes fotografies i dades molt importants. El 1969, l’ésser humà va arribar a la Lluna.
Avui dia, els telescopis situats en òrbita al voltant de la Terra, com per exemple el Hubble, han permès observar el sistema solar i l’univers amb un grau de detall espectacular.
Exercicis:
1. Digues quina aportació varen fer els següents científics:
a) Johann Galle
b) Copèrnic
c) Kepler
d) Galileo
2. Quins avanços en va fer Tycho Brahe?
3. Per què creus que el Hubble ha sigut un gran avanç en l’observació del nostre Univers.

1.9 Exercicis

1. Quin és el component majoritari de les estreles? I el segon? Hi tenen cap relació.
2. Digues les característiques dels següents tipus d’estreles:
a) Nana Vermella
b) Supergegant groga
c) Nana Blava
d) Supergegant Blava
3. Quines característiques bàsiques té la nostra galàxia?
4. Qué és el Big Bang?
5. Explica la teoria geocèntrica i la heliocèntrica, relacionant-les amb els científics que les defensaven.
6. Pot haver-hi vida fora del nostre Sistema Solar? Raona la teva resposta.
7. Digues el nom de cada planeta del Sistema Solar de la imatge del marge. planetes
8. Quins són els planetes interns del Sistema Solar? I els quatre externs? Ordena’ls de més lluny a més prop del Sol.
9. Què hi ha entre els quatre planetes interns i els externs? Fes una breu descripció.
10. Quines són les diferències entre els planetes interns i els externs de Sistema Solar?
11. Quin és l’origen de la llum que ens fa visibles els següents cossos celestes?
a) Cometa.
b) Estel.
c) Lluna.
d) Mart.
e) Estel fugaç.
12. Com s’anomena el satèl·lit natural de la Terra? Quant dura el seu moviment de rotació? I el de translació al voltant de la Terra? Què comporta que aquests moviments tinguin aquests períodes?
13. Dibuixa l’ombra que cobreix la Lluna quan aquesta l’observem en cada cas:

Eclipsi_01

14. A què són degudes les fases lunars?
15. Explica en què es diferencia un eclipsi de Lluna d’un de Sol. Dibuixa la Lluna per tal que es produeixi …

Eclipsi_03

16. Si la lluna volta la terra, un cop al mes hauria d’haver un eclipsi de lluna. Per què no és així?
17. Digues quines estacions de l’any hi ha a l’hemisferi sud i a l’hemisferi nord en els següents casos:
18. Observant la posició del Sol o de la Lluna podem orientar-nos. Així …
a) …, en els equinoccis, Sol surt exactament per …
b) … i es pon, exactament, per …
c) … quan el Sol es pon, la Lluna plena la veiem per …
d) … quan el Sol es pon, la Lluna en quart creixent la veiem per …
e) … si a migdia d’un dia d’estiu el Sol passa pel zenit, vol dir que estem a …
f) … si al més de juny no veiem pondre’s el Sol vol dir que estem a …
g) … si al més de juny no veiem sortir el Sol vol dir que estem a …

1.10 Enllaços d’interés

Comments are closed