Tema 5: La biosfera

1 Introducció: La Terra, un planeta habitat.

La conjunció de les 3 capes de la Terra que hem estudiat dóna com a resultat la possibilitat que s’hi produïx-ca el miracle de la vida en aquest petit planeta.
Cal una relació molt delicada entre l’atmosfera, hidrosfera i geosfera per què la vida tinga ocasió d’existir i desenvolupar-se per crear l’anomenada Biosfera. Una vegada consolidada, aquesta capa influirà en les altres, fent un equilibri encara més complex.
El nostre planeta té éssers vius i no coneixem cap altre astre on nosaltres puguem viure. És a dir, de moment, només tenim aquesta casa per poder viure. Cal conservar-la.
Sabem que els éssers vius es nodreixen, es relacionen i es reprodueixen. També coneixem de què estan fets i quines reaccions químiques es realitzen en el seu interior, però encara no sabem com són capaços de controlar totes aquestes reaccions en lloc d’iniciar-se un gran descontrol, com passa quan moren. Tampoc sabem com va sorgí el primer ésser viu, si la vida va aparegué en el nostre planeta o si va arribar de l’exterior.
Les nostres idees sobre l’origen de la vida en el planeta estan canviant constantment.
Per exemple, durant molts anys es va creure que gràcies a tenir una atmosfera rica en oxigen el nostre planeta havia pogut tenir éssers vius. Avui sabem que no és exactament així, sinó justament al contrari, que gràcies a tenir organismes vius ara la nostra atmosfera és rica en oxigen.
Avui sabem que l’atmosfera primitiva del nostre planeta no tenia oxigen i que van ser uns organismes unicel·lulars microscòpics, anomenats cianobacteris, els que al fer la fotosíntesi van originar l’oxigen que avui presenta la Terra i que permet l’existència de les plantes i els animals.
7.1.1 Característiques que ha de tenir un astre per a poder albergar éssers vius
Les característiques dels éssers vius impliquen que perquè un astre (planeta, satèl·lit, asteroide, etc.) pugui contenir éssers vius, ha de presentar les següents dues propietats ambientals:
Una font d’energia perquè els éssers vius puguin alimentar-se. Per exemple les plantes precisen llum per a realitzar la fotosíntesi i així nodrir-se, i els animals precisen per a nodrir-se de les plantes o d’altres animals que mengen plantes. Sense una font d’energia com la llum un planeta no pot albergar organismes de forma permanent.
Una temperatura que permeti l’existència d’aigua líquida. Els organismes precisen aigua líquida, almenys durant una època de l’any, per a poder realitzar les seves funcions vitals. Sense aigua, a l’interior de les cèl·lules no es podria realitzar cap reacció biològica i, per tant, les plantes i els animals moririen.
Aquestes característiques determinen que l’astre ha de complir unes condicions molts específiques:
1. Una distància al Sol adequada. Una excessiva proximitat provocaria una temperatura massa alta i tot l’aigua s’evaporaria i una excessiva distància implicaria que tot l’aigua estaria en forma de gel.

2. Una grandària adequada del planeta. Ha de tenir una grandària suficient per a què la seva força de gravetat pugui mantenir una atmosfera. Aquesta és imprescindible perquè realitza les següents funcions:
Conté els gasos que precisen els éssers vius. Per exemple els animals precisen oxigen i les plantes precisen oxigen i diòxid de carboni.
Impedeix l’arribada de radiacions perilloses. Aquestes són les radiacions ultraviolades i les radiacions X.
Gràcies a l’efecte hivernacle evita els canvis bruscs de temperatura entre el dia i la nit que es donen en els planetes que, per la seva petita grandària, no posseeixen atmosfera.

7.2 Concepte d’ésser viu
Què és un ésser viu? Com podríem definir el què és un ésser viu?. Quines característiques són les que ens fan diferenciar un ésser viu d’un inert o no viu?
Encara que és fàcil donar una resposta general, si aprofundim en la composició, la cosa es complica. No hi ha diferència a nivell de “matèria primera”, és a dir, un ésser viu i un inert comparteixen la matèria primera, però l’organització d’aquesta matèria primera si és diferent.
Per una altra banda podríem definir els éssers vius per les característiques comunes a tots ells: aleshores hauríem de definir un ésser viu com aquell que està format per cèl·lules i que realitza tres funcions vitals: es nodreix, es relaciona i es reprodueix.
Els virus són acel·lulars (no estan formats per cèl·lules) i, per tant, es troben al límit entre la matèria viva i la inert.
A manera de resum:
Nutrició. És la capacitat de captar matèria i energia de l’exterior per a créixer, desenvolupar-se i realitzar totes les altres funcions vitals.
Relació. És la capacitat de captar les variacions del mitjà extern, els cridats estímuls, i emetre respostes adequades.
Reproducció. És la capacitat de generar nous individus. Com la durada de la vida d’un organisme és limitada, sense la reproducció la vida s’hauria extingit.
7.3 La unitat de composició dels éssers vius.
Els éssers vius estan constituïts pels mateixos elements químics que hi ha a la superfície del nostre planeta, però en una proporció molt diferent degut al fet que uns elements són molt més adequats per a constituir éssers vius que uns altres.
Recordem que els elements químics són els diferents tipus d’àtoms i que l’enllaç de dos o més àtoms junts dóna lloc a les molècules. Doncs bé, hi ha molts tipus d’àtoms que no es poden enllaçar entre si per constituir les molècules que serveixen per constituir éssers vius o si ho fan, els enllaços són massa febles i es trenquen.
És una raó similar al que succeeix en els jocs infantils de construir edificis a partir de peces, en els que els cubs o els prismes van molt bé per fer-ho, però si les peces fossin corbades o no tinguessin cares planes, la construcció seria impossible o molt difícil.

7.3.1 Bioelements, biomolècules i molècules inorgàniques
Els elements que formen els éssers vius es denominen bioelements. Són uns 70 elements i el més important és el carboni, ja que constitueix la base de la gran majoria de les molècules que formen els éssers vius.
Els dividim en tres grups:
Elements molt abundants : C, H, O, N ……………………………………….. 96%
Elements poc abundants : Ca, P, Na, Cl, K, Mg i S …………………….. 3.9%
Oligoelements (oligo=poca quantitat) : Fe, Cu, Mn, I, Zn, Co ….. 0.1%

Les molècules constituïdes bàsicament d’àtoms de carboni i hidrogen s’anomenen biomolècules i la matèria constituïda per aquestes molècules s’anomena matèria orgànica. Els principals tipus de molècules orgàniques que presenten l’éssers vius són els glúcids, els lípids i les proteïnes.
Glúcids o Sucres o Hidrats de carboni o carbohidrats :Són molècules constituïdes de C, H i O. Si són petites són solubles en aigua i són dolces, si són grans no.
Són la principal font energètica de tots els tipus de cèl·lules i en les vegetals a més en mantenen l’estructura.
Lípids o greixos : Constituïts bàsicament per C, H i O. Són llargues molècules insolubles en aigua ja que són hidròfobs.
Tenen importància perquè són una reserva energètica de les cèl·lules i perquè formen part de la membrana plasmàtica.
Proteïnes : Molècules constituïdes per C H O N i sovint també S i P. Són llargues molècules formades de la unió d’unes unitats anomenades aminoàcids. Coneixem uns 20 aminoàcids (Leucina, Metionina, Glicina, Prolina, Alanina …). Els aminoàcids els podem trobar formant part de les proteïnes o be solts pel citoplasma.

Les molècules no constituïdes bàsicament d’àtoms de carboni i hidrogen s’anomenen molècules inorgàniques i la matèria constituïda per aquestes molècules s’anomena matèria inorgànica o mineral. Els principals tipus de molècules inorgàniques que presenten els éssers vius són l’aigua, las sals dissoltes que hi ha a la sang i las sals no dissoltes que formen els óssos.

7.4 La unitat d’organització i funcionament dels éssers vius: la cèl·lula.
Parlar de la cèl·lula és parlar de l’element clau dels èssers vius. Tots els éssers vius estan fets de cèl·lules (més o menys del mateixa grandària) i aquesta és l’estructura viva més senzilla que es coneix capaç de realitzar les tres funcions vitals (nodrir-se, relacionar-se i reproduir-se)
Una cèl·lula típica consta de les següents parts:
La membrana cel·lular. És la capa que envolta i protegeix la cèl·lula. Aquesta membrana és porosa, i pot ser travessada per diverses substàncies com ara l’aigua i les substàncies nutritives.
El citoplasma. És el líquid contingut dins la membrana. En el seu si es troben els diferents orgànuls de la cèl·lula i el nucli.
El nucli. És l’òrgan encarregat de dirigir les funcions de la cèl·lula: captar aliment, coordinar els moviments i reproduir-se. Algunes cèl·lules, però no tenen nucli.

Els orgànuls cel·lulars. Són petits òrgans que suren en el citoplasma. N’hi ha de diferents tipus. Algunes de les seves funcions són emmagatzemar aliment i transformar l’aliment en energia.

7.5 Els diferents tipus cel·lulars.
Es pot classificar les cèl·lules de moltes maneres, totes vàlides i complementàries. Així, podem fer seguir els següents criteris:
Segons el nombre de cèl·lules :
Unicel·lulars: Els que estan constituïts només per una cèl·lula Inclou Bacteris, protozous (amebes), algues (plàncton) i fongs (llevat).
Pluricel·lulars: Els que estan formats per una associació de moltes cèl·lules. Inclou algues, animals, vegetals i fongs.
Segons el tipus de nutrició cel·lular :
Autòtrofes les cèl·lules fabriquen matèria orgànica a partir de matèria inorgànica utilitzant una font externa com la llum. Inclou les vegetals, bacterianes i algues.
Heteròtrofes les cèl·lules no poden produir matèria orgànica i la prenen del medi extern. Inclou les animals, bacterianes, protozous i fongs.
Segons la situació de l’ADN:
Procariòtes:Són les cèl·lules que no tenen nucli, és a dir son les que presenten el seu ADN més o menys condensat en una regió del citoplasma però sense estar rodejat d’una membrana. L’exemple més important de cèl·lules procariotes són els bacteris. Són cèl·lules molt senzilles, els seus orgànuls pràcticament només són els ribosomes, els mesosomes (uns orgànuls exclusius d’aquestes cèl·lules) i algunes també tenen uns flagels molt senzills.
Eucariòtes: Són les cèl·lules que tenen nucli, és a dir son les que presenten el seu ADN rodejat d’una membrana. Tenen estructura eucariota les cèl·lules dels animals, plantes,algues, fongs i protozous.

Dins de les cèl·lules eucariotes es diferencien dos tipus principals que són les constitueixen els animals i les que constitueixen els vegetals.
Cèl·lules animals. Es caracteritzen per no presentar membrana de secreció o, si la presenten, mai és de cel·lulosa, per tenir vacúols molt petites, per la manca de cloroplasts i per presentar centrosoma un orgànul relacionat amb la presència de cilis i de flagels.
Cèl·lules vegetals. Es caracteritzen per presentar una paret gruixuda de cel·lulosa situada a l’exterior (sobre la membrana plasmàtica), per tenir grans vacúols i cloroplasts (uns orgànuls de color verd degut al fet que contenen clorofil·la, que és la substància gràcies a la qual poden realitzar la fotosíntesi) i perquè no tenen ni cilis ni flagels.

7.6 Funció de nutrició: autòtrofa i heteròtrofa.
Els organismes necessiten energia per realitzar les seves funcions vitals. Aquesta energia l’obtenen d’esmicolar les grans biomolècules (glúcids i lípids) en altres de més petites. És el procés de la nutrició.
Nutrició autòtrofa És la nutrició en la que es capta matèria inorgànica. Si per a això s’utilitza energia lluminosa es parla de fotosíntesi i si s’utilitza l’energia despresa en reaccions químiques es parla de quimiosíntesi. Són organismes fotosintètics les algues, les plantes i determinades bacteris. Són organismes quimiosintètics alguns pocs tipus de bacteris. En la fotosíntesi que fan les algues i les plantes es desprèn oxigen. La reacció química de la fotosíntesi és:
Matèria inorgànica (diòxid de carboni + aigua) + llum →Matèria orgànica + oxigen
Nutrició heteròtrofa. És la nutrició en la que es capta matèria orgànica. En la naturalesa aquesta matèria només la produeixen els éssers vius, per tan alimentar-se de matèria orgànica vol dir alimentar-se d’altres organismes, ja siguin vius o morts. En una primera etapa es produeix la digestió dels aliments fins arribar a unes molècules petites (nutrients) capaços d’entrar en les cèl·lules. Dintre d’elles, en uns orgànuls anomenats mitocondris, reaccionen amb l’oxigen (l’anomenada respiració cel·lular), alliberant l’energia que precisa l’ésser viu. La resta de les molècules de nutrients s’utilitzen per a crear reserves d’energia o per a generar estructures i així créixer. La reacció química de la respiració cel·lular és:
Matèria orgànica + oxigen → Matèria inorgànica (diòxid de carboni + aigua) + Energia
Dins de la nutrició heteròtrofa podem distingir aquest tipus d’alimentació:
Herbívors: és una mena d’alimentació en la que un organisme, l’herbívor, consumeix només autòtrofs com són les plantes, algues i bacteris fotosintetitzadores. Els herbívors es troben sempre en posicions baixes dins de la cadena tròfica.
Carnívors: és aquell que s’alimenta principalment de carn d’altres animals, que poden ser preses vives, en el cas dels predadors, o mortes, en el dels carronyaires. Els carnívors es troben sempre en posicions avançades de la cadena tròfica.
Sapròfits: és un organisme viu que obté els nutrients que necessita de la matèria orgànica no viva, normalment matèria vegetal o animal que està morta i/o en descomposició.
Simbionts: Són organismes que practiquen la simbiosi, un tipus de relació tròfica entre dues espècies (interespecífica); d’aquesta interacció tots dos organismes en resulten beneficiats.
7.7 Funció de reproducció: sexual i asexual.
La funció de reproducció és aquella que permet originar nous éssers semblants als progenitors. És una de les tres funcions vitals, i tot i que no és fonamental per a la supervivència de l’organisme, si ho és per a la de l’espècie. La funció de reproducció assegura la perpetuació de les espècies, i la de la vida.
L’ésser que es reprodueix és el progenitor mentre que els nous éssers originats per reproducció són els descendents.
La funció de reproducció és doncs un principi fonamental de totes les formes de vida ja que cada individu existeix com a resultat d’una reproducció.
7.7.1 Reproducció asexual o vegetativa
S’anomena reproducció asexual aquella en la qual intervé una part d’un organisme, o un individu sencer en el cas d’organismes unicel·lulars, per donar un nou individu genèticament idèntic al progenitor.

Tipus de reproducció asexual o vegetativa:
Bipartició: És un sistema que fan els organismes unicel·lulars. És la divisió de la cèl·lula mare en dues cèl·lules filles simètriques. I la cèl·lula mare deixa d’existir.
Gemmació: És el moment en el qual apareix un petit brot en una zona del cos de l’organisme. En alguns llevats, la cèl·lula mare origina una gemma que, després de l’entrada en el seu interior del nucli fill, augmenta el volum de la gemma fins arribar a la mida de la cèl·lula i finalment s’aïlla per complet i s’independitza.
Esporulació: Consisteix en la formació d’espores, generalment petites i en gran quantitat, capaces de germinar i desenvolupar nous individus. Aquesta mena d’espores s’anomenen mitòspores i es trobem en fongs i algues.
Fragmentació: Consisteix en l’escissió d’una part del progenitor, la qual creix i dóna lloc a un nou individu. La podem trobar en tots els grups d’organismes pluricel·lulars. Trobem exemples de fragmentació natural en els cormòfits: rizomes i estolons.

7.7.2 Reproducció sexual
Per a aquest tipus de reproducció calen dues cèl.lules diferents, que poden provenir de diferents organismes o d’un mateix organisme. Aquestes cèl.lules estan especialitzades en la reproducció (gàmetes) ja que només tenen la meitat de la informació genètica.Els descendents, tot i que són semblants, són genèticament diferents al seus progenitors.
Les cèl·lules especialitzades en la funció de reproducció sexual s’anomenen gàmetes. La fecundació o unió dels gàmetes dóna lloc a un zigot o ou que originarà un embrió.
La reproducció sexual està present en la major part d’animals i plantes, fins i tot es troba en organismes procariotes i eucariotes unicel·lulars.
En la majoria d’espècies existeixen dos tipus d’individus que produeixen gàmetes diferents, la qual cosa determina el seu sexe.
En els animals el sexe masculí produeix espermatozoides i el sexe femení , òvuls. En els vegetals, els gàmetes masculins s’anomenen anterozoides i els femenins,oosferes. Els gàmetes es produeixen en uns òrgans especials anomenats en els animals gònades (gònades masculines o testicles i gònada femenina o ovaris), i en els vegetals gametangis (gametangis masculins o anteridis i gametangis femenins o arquegonis).

Altres tipus de reproducció
• Reproducció mitjançant espores sexuals. En ella una sola espora ja genera tot un nou individu. Es dóna en fongs i en plantes. En aquestes últimes s’alterna una reproducció sexual mitjançant gàmetes amb una reproducció sexual mitjançant espores.
• Reproducció alternant. Es dóna per exemple en algunes espècies de meduses. En ella s’alterna una reproducció sexual per gàmetes amb una reproducció asexual mitjançant fragmentació.

7.8 Funció de relació.
Anomenem funció de relació a la capacitat que tenen els éssers vius de captar la informació del seu medi, tant intern com extern, els estímuls, interpretar aquests estímuls i elaborar una resposta adequada. Mitjançant la funció de relació els éssers vius també coordinen els seus aparells i sistemes per tal que puguin funcionar correctament.
Així doncs és la funció de relació la que permet a una planta detectar d’on ve la llum, o fer flors quan arriba el bon temps, o tancar estomes quan l’ambient és excessivament sec, també és aquesta la funció que permet a un animal que el seu cor bategue rítmicament, o començar la digestió quan cal, o notar sed i beure aigua, o detectar que és menjar i que no, o adonar-se d’un perill i sortir corrents, així com respondre als canvis de temperatura o cercar i escollir parella…. Els exemples són infinits! Sense aquesta funció seria impossible la supervivència.
Tant plantes com animals responen als estímuls. Però ho fan de formes diferents. La diferència més evident és la que té a veure amb el moviment. Les plantes no es desplacen, i els animals, en general, si.
• Els estímuls són qualsevol factor que pot ser captat per un ésser viu, qualsevol canvi, en el seu medi intern o extern. Els estímuls poden ser químics (olors, concentració d’oxigen en sang, sabors,…) o físics (la temperatura, la llum, la pressió, el so…).
• Les respostes poden ser moviments, secrecions o simplement creixements direccionals, com succeeix amb les arrels de les plantes respecte a l’aigua (quimiotropisme) o amb les branques respecte a la llum (fototropisme).

7.8.1 La funció relació en els animals
La funció de relació en els animals es coordinada per dos sistemes: el sistema nerviós i el sistema endocrí.
Els dos sistemes treballen coordinadament per donar la resposta més adequada als estímuls captats.
El sistema nerviós rep informació, la interpreta, elabora respostes i les transmet als efectors de manera que coordina el cos dels animals. El moviment es produeix quan els músculs es contrauen i es relaxen, és a dir, quan l’aparell locomotor executa la resposta motora ordenada pel sistema nerviós.
El sistema endocrí format pel conjunt de totes les glàndules endocrines controla accions lentes, de llarga durada, a través d’uns missatgers químics: les hormones. La producció de llet per les mames, la menstruació, la metamorfosi d’alguns animals, el creixement… són exemples de processos controlats per hormones.

7.8.2 La funció relació en les plantes
Els vegetals no tenen sistema nerviós com els animals, però també tenen mecanismes que els permeten detectar els canvis en l’ambient en el qual viuen i reaccionar a aquests canvis de forma adequada, és a dir els vegetals responen als estímuls(lluminosos, gravitacionals, mecànics, químics, tèrmics, hídrics…).
Això ho anomenem l’excitabilitat o sensibilitat dels vegetals, que és el terme amb el que ens referim a la funció de relació en els vegetals.
Aquestes respostes són més lentes, atès que són el resultat de l’activitat de les hormones vegetals o fitohormones.
Les hormones dels vegetals no es produeixen en glàndules, però circulen per l’interior del vegetal amb la saba bruta i actuen allà on és necessari.

7.9 La diversitat dels éssers vius.
S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres coses, els ecosistemes terrestres i marins i altres ecosistemes aquàtics i els complexes ecològics dels que formen part; comprèn la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes.
La presència d’éssers vius en un lloc o un altre depèn de la latitud i altitud (temperatura, humitat…); el clima (distribució), el sòl (propietats químiques) i les barreres geogràfiques (illes, muntanyes…).
En general, existeixen una serie de factors com són:
Medi físic: aigua i/o terra.
Variables ambientals: temperatura i pressió.
Fonts primàries: energia solar i gasos (diòxid de carboni / oxigen).
Bases moleculars: molècules inorgàniques (sals minerals) i orgàniques (molècules orgàniques).
Una regió biogeogràfica presenta una sèrie d’àrees més petites amb una vegetació i una fauna predominats i típiques; són els biomes. Existeixen dos tipus segons el medi on es desenvolupen els éssers vius: aquàtics i terrestres.

En conseqüència, els éssers vius s’adapten a les condicions ambientals, generant una gran diversitat de formes vives.
7.9.1 Els fòssils
En el temps els organismes han anat canviant. No tots els que estan presents actualment eren els que estaven en el passat. Alguns grups han desaparegut i d’altres han sofert modificacions fins a les formes actuals. Aquests canvis formen part de l’evolució biològica .
Una de les proves per tenir en compte tots aquests esdeveniments és l’estudi dels fòssils.
Són organismes sencers, parts d’ells o proves de la seva presència (motlles, petjades, rastres, excrements…) que s’han conservat per mitjà d’un procés anomenat fossilització.
Existeixen diferents maneres de fossilitzar un organisme, encara que les més comunes són dues:
Preservació de les parts dures (closques, ous, ossos…). Pot ser total o parcial. Es necessiten unes condicions concretes perquè aquest fenomen tingui èxit. Es produeix una primera descomposició de les parts toves i una posterior mineralització de les parts dures.
Inclusions en matèria orgànica (ambre…). Associat a la presència de petits invertebrats com insectes. A diferència de l’anterior, aquest mètode de fossilització permet veure la totalitat de l’organisme, tant les parts dures com les toves.
D’altres organismes han sobreviscut fins l’actualitat (com el celecant, un tipus de peix), considerant-se fòssils vivents.

7.9.2 Perduda de la biodiversitat
Actualment es pot perdre com a conseqüència de diferents causes:
Desforestació i ús indiscriminat dels terrenys, com passa en les zones equatorials
Activitat industrial i contaminació, amb la desaparició o alteració de l’equilibri forestal i marí.
Canvi climàtic com a conseqüència dels dos anteriors, provocant la desaparició d’organismes molt sensibles com els coralls.
En conseqüència, s’ha de conservar per diferents raons:
És un bé comú per a tota la Terra, incloent l’espècie humana.
Permet una estabilitat per al conjunt d’ecosistemes terrestres.
Dóna idea del funcionament present i passat d’aquests espais i de les relacions que es tenen o s’han tingut al llarg del temps.
Si una espècie desapareix també ho fa el seu patrimoni genètic, la seva participació i les seves possibles aplicacions tant econòmiques, científiques o industrials.
7.9.3 Espècies en perill d’extinció
Les espècies apareixen, evolucionen, però també desapareixen. Aquest darrer cas es coneix com a extinció.
L’extinció, o desaparició completa de tots els individus d’una mateixa espècie, es pot donar per causes naturals o artificials. Fa uns 65 ma, la caiguda d’un gran meteorit sobre el Golf de Mèxic va provocar l’anomenada gran extinció del Cretàcic, amb la desaparició d’un gran nombre d’espècies.
També pot passar que desaparegui una determinada població, però no la totalitat de l’espècie. En aquest cas es parla d’un retrocés. És el cas del llop ibèric, més comú fa un temps que no actualment.
Més actualment, amb l’aparició de l’espècie humana fa uns 6-5 ma., va contribuir a la desaparició, fins l’actualitat, de nombroses especies com a conseqüència de la seva activitat biològica (en relació amb l’agricultura, la caça i la pesca) o industrial (per ús de matèries primeres, contaminació…).
Aquestes activitats també van fer aparèixer noves espècies. Algunes han estat millorades i potenciades fins que, en algun cas, han passat a un medi en què s’han adaptat (espècies invasores) i han provocat la desaparició d’espècies autòctones. És el cas del retrocés del cranc de riu autòcton pel cranc americà.

7.10 Exercicis
1. Fes memòria i explica què significa hidrosfera, atmosfera i geosfera, indicant un parell de característiques d’elles.
2. Per què creus que la biosfera interactua en les altres “esferes” de la Terra? Explica’t.
3. Explica perquè la situació de la Terra respecte al Sol és ideal per a la vida.
4. Quin planeta dels Sistema Solar és el candidat més adequat per contindre vida i perquè és impossible que aquesta es desenvolupara.
5. Quins són els dos gasos més importants relacionats en els éssers vius?
6. Quines són les 3 funcions dels éssers vius? Fes un breu explicació de les mateixes.
7. Quina diferència hi ha entre els àtoms dels éssers vius i la dels éssers inerts?
8. Quins són els tres bioelements més abundants? I els quatre més abundants en l’escorça terrestre?
9. Quines són les biomolècules més abundants? Quines funcions tenen?
10. Quines són les molècules inorgàniques necessàries per als éssers vius?
11. Perquè el Nitrogen, encara que no siga molt abundant, és tan important per als éssers vius?
12. Quina és la molècula responsable de l’herència genètica? On es troba aquesta molècula?

13. Uneix els següents conceptes i defineix els conceptes de la segona.

Pluricel·lulars
Segons el tipus de nutrició cel·lular :
Eucariotes

Autòtrofes
Segons el nombre de cèl·lules
Unicel·lulars

Procariotes
Segons la situació de l’ADN:
Heteròtrofes

14. Digues i explica tres diferencies entres les cèl·lules procariotes i les eucariotes.
15. Digues i explica tres diferencies entre les cèl·lules vegetals i animals.
16. Com estan relacionats la fotosíntesi i la respiració cel·lular?
17. Fica un exemple de les quatre formes d’alimentació heteròtrofa que existeixen.
18. Quines són els avantatges i inconvenients de la reproducció asexual?
19. Fes un dibuix dels tres tipus de reproducció asexual unicel·lular que existeixen.
20. Quines són els avantatges i inconvenients de la reproducció sexual?
21. Relaciona ambdues columnes i defineix els conceptes de la segona.

Espermatozoides
Sexe femení
Anterozoides

Oosferes

Zigot
Sexe masculí
Òvuls

Gàmetes
22. Fes una llista que defineixca la funció de relació en:
a) Un gos
b) Una persona
c) Una planta
23. Per què sense la funció de relació seria impossible la supervivència dels éssers vius?
24. Quins estímuls podries rebre, i de quin tipus, quan t’alces al matí?
25. Fica exemples de respostes nervioses i endocrines. Quina diferència bàsica hi ha entre elles?
26. Explica perquè és important la biodiversitat.
27. Quines adaptacions al seu medi tenen:
a) Un ós polar
b) Una rabosa del desert
c) Un delfí
d) Un cactus
28. Quines conseqüències pot tindre la introducció d’un espècie no autòctona a un ecosistema? Coneixes cap cas d’aquest problema.
29. Quina de les tres causes de la desaparició de la biodiversitat et pareix més fàcil de corregir? Quines coses podries fer tu per a ajudar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *