Tema 2: Processos interns i externs de la Terra

2.1 Introducció

Després de dècades d’investigacions, tenim ara una idea una mica clara de com és el planeta Terra per dins, de l’enorme energia que té acumulada i de les manifestacions més habituals: volcans,terratrèmols i el moviment dels continents.

També vam vore com aquest últim fenomen, encara que provat per Alfred Wegener no estava molt bé explicat i, per tant, no estava acceptat per la comunitat científica.

La raó és evident, l’explicació era errònia perquè faltaven dades. Wegener no tenia totes les pistes que calien per resoldre el problema.

En aquest tema nosaltres ho aconseguirem, només caldrà fixar-nos en dos fenòmens independents (terratrèmols i els volcans) que estan lligats al moviment dels continents.

wegener

Alfred Wegener en un gest habitual

Quan Wegener va enunciar la seua teoria, no es coneixia res dels fons dels oceans. Molts pensaven que eren simples esplanades o que eren rèpliques de la superfície de la Terra.

 

Entre el 1945 i el 1960 l’abundant informació recopilada sobre els fons oceànics va generar molts dubtes sobre la certesa de les teories fixistes i va fer que es comencés a acceptar la mobilitat dels continents.

A més a més, una visió més global del planeta, lligant fenòmens aparentment independents, va fer als científics replantejar-se les seues idees preconcebudes. Els arguments de Wegener van començar a ressorgir i agafar protagonisme. Les proves de Wegener eren poderoses.

Peró no ho va fer en forma de Deriva Continental, sinó que en forma de la Tectònica de Plaques.

2.2 El descobriment de les plaques tectòniques

Encara que va ser fruit d’una llarga i complexa recollida de dades, mesures, argumentacions complexes, etc. podem entendre molt fàcilment com es va arribar al concepte de plaques tectòniques estudiant els volcans i els terratrèmols.

En primer lloc analitzem aquesta imatge de la distribució mundial dels volcans.

Distribució mundial de volcans.

Distribució mundial de volcans.

Com podem observar, no estan uniformement distribuïts per tot el món. A més a més, pareixen seguir unes línies imaginàries.

Ara observem la distribució mundial dels terratrèmols

Map-of-major-earthquakes-in-the-world-4

Distribució mundial de terratremols

La conclusió que podem extraure és pràcticament la mateixa, els terratrèmols no estan uniformement distribuïts per tot el món. A més a més, pareixen seguir les mateixes línies imaginàries.

És més, si ajuntem les dues imatges en una obtenim el següent patró:

distribucio_volcans_terratremols

La conseqüència és doble, en primer lloc sembla que on hi ha volcans es possible trobar terratrèmols, a més a més, la Terra pareix estar dividida en grans plaques.

Per acabar de entendreu, observeu la següent imatge. Es tracta d’una fotografia de la Terra on hem llevat l’aigua dels mars i els oceans:

rtemagicc_brack_092

Bé, podem veure com la mateixa Terra presenta una mena de “línies físiques” que coincideixen en els volcans i els terratrèmols.

Ara superposem les imatges de volcans, terratrèmols i la Terra sense aigua:

Vol_eq_plates

Tot coincideix

Ara podeu entendre com els científics van postular que:

 

La Terra està dividida en fragments anomenats plaques tectòniques.

 

Aquestos fragments no són el que coneixem com a escorça oceànica o continental (oceans o continents) sinó que els científics van crear una distribució de capes dinàmica de la Terra.

imagen1

En el següents enllaços podem veure unes animacions de la dinàmica de la Terra:

2.3 Les plaques tectòniques es mouen

Per entendre bé la tectònica de plaques cal conèixer bé els principals actors, que són la litosfera i l’astenosfera. No són pas els únics, però sí els més importants.

  • La litosfera és la capa superior i rígida de la Terra. Ocupa l’escorça i la part superior sòlida del mantell. Està trencada en fragments que anomenem plaques litosfèriques, plaques tectòniques o, senzillament, plaques. El perímetre d’una placa és el seu marge i és també el seu límit amb les plaques veïnes.lithosfera
  • L’astenosfera és la capa que es troba just sota la litosfera i, per tant, forma part del mantell superior. No és completament sòlida sinó plàstica i al seu interior tenen lloc els moviments de convecció.

Ara necessites conèixer els moviments de convecció.

El moviments convectius

 

Moviments convectius a l’aigua

Observa la figura: l’aigua que s’escalfa al fons té tendència a pujar perquè en escalfar-se es torna menys densa. Però mentre va pujant es va refredant, de manera que quan és dalt està més freda que l’aigua del voltant i té tendència a baixar. Els moviments circulars que s’originen s’anomenen convectius.

 

I què passa en la Terra?

La part de sota de l’astenosfera està més calenta que la part superior, la que està en contacte amb la litosfera. Es pensa que, com a conseqüència d’aquest fet i per trobar-se en un estat plàstic amb capacitat de fluir, els materials de l’astenosfera es mouen de manera circular, tal i com ho fa l’aigua quan la escalfem a un pot.

conveccio_astenosfera_basic_cat

 

Els materials de l’astenosfera que es mouen com a conseqüència de la convecció arrosseguen les plaques que estan a sobre.

Hi ha zones on contribueixen a separar les plaques… i zones on contribueixen al seu xoc.

Tots aquests moviments, les seves causes i les seves conseqüències els estudia la tectònica de plaques, i són els responsables de l’activitat sísmica i volcànica de la nostra Terra.

Com les plaques es mouen, tot el que hi ha damunt també. D’aquesta forma es com els continents es poden moure, encara que siguen immenses masses de roca.

Es com quan intentem moure un gran armari, al ser molt pesat costa molt, però si fiquem una catifa baix d’ell ens costa molt menys. ¿Estem movent l’armari? No, movem la catifa però el resultat és el mateix.

2.4 Tipus de moviment entre plaques

Com hem vist, és a les vores on es presenta la major activitat tectònica (sismes, activitat volcànica, formació de muntanyes), ja que és on es produeix la interacció entre plaques. Hi ha tres classes de límit:

  • Divergents o constructius: són límits en els quals les plaques se separen unes d’altres i, per tant, emergeix magma des de regions més profundes (per exemple, la dorsal mesoatlàntica formada per la separació de les plaques d’Euràsia i Amèrica del Nord i les d’Àfrica i Sud-amèrica).

  • Convergents o destructius: són límits en els quals una placa xoca contra una altra, formant una zona de subducció (la placa oceànica s’enfonsa sota de la placa continental) o un cinturó orogènic (si les plaques xoquen i es comprimeixen). Són també coneguts com “vores actius”.

  • Transformants: són límits on les vores de les plaques llisquen una respecte a l’altra al llarg d’una falla de transformació.

Analitzem un per un i vegem els efectes:

2.4.1 Límits divergents o constructius

Dos objectes que divergeixen s’estan allunyant l’un de l’altre. Així, als límits divergents les plaques se separen. Però, és clar, no queda un forat al mig on veure l’interior de la Terra: el que passa és que allà on se separen puja material de l’astenosfera que, en refredar-se, forma noves roques que s’afegeixen als marges de les plaques.
limit_divergent

Iŀlustració 6: Modificat de http://pubs.usgs.gov/publications/graphics/Fig16.gif

Iŀlustració 5: Modificat de http://www.calstatela.edu/faculty/acolvil/plates/ocean_crust_structure.jpg


Acabem de dir que puja material de l’astenosfera. El que passa és que als límits divergents tenim un moviment de convecció ascendent que es continua en moviments amb sentits oposats que contribueixen a separar les plaques. La velocitat d’aquest moviment no és molt gran, d’uns quants centímetres l’any.

 

Aquests límits se solen trobar sota els oceans, perquè en separar-se les plaques es formen zones baixes que s’omplen d’aigua. El més conegut és el que passa pel mig de l’oceà Atlàntic, que cada any és uns 2,5 cm més ample.

Quines són les conseqüències?

  • Volcans i terratrèmols submarins.

  • Eixamplament (fins i tot naixement) dels oceans.

  • A la zona activa per on surt el material de l’astenosfera es forma una serralada que s’anomena dorsal oceànica.

Però no solament s’eixamplen els oceans: Islàndia està just al mig d’un límit divergent i l’illa s’està dividint per la meitat, justament a la zona on hi ha més activitat volcànica.

És a dir, Islandia és una illa volcànica que es va fent cada any més gran.islandia_petit

2.4.2 Límits convergents o destructius

Convergir ve a dir “anar allà mateix”. A un límit convergent dues plaques s’ajunten, xoquen. Les conseqüències d’aquest xoc són fàcils de deduir: les plaques poden “arrugar-se” i fins i tot “ficar-se” una sota l’altra. Que passi una cosa o una altra depèn del tipus de plaques que xoquen, però en ambdós casos es produeixen terratrèmols que poden ser molt intensos.

Xoc entre placa oceànica i placa continental

 

La placa oceànica és més densa que la continental i, per tant, tendirà a enfonsar-se cap a l’astenosfera. La zona on la placa oceànica “es fica” sota la placa continental es diu zona de subducció i aquí té lloc una intensa activitat:

  • Com a conseqüència del moviment d’avanç d’una placa sobre l’altra, es produeix un gran fregament que escalfa les roques fins que s’arriben a fondre. Les roques foses ascendiran i formaran volcans en superfície; la resta continuaran el seu camí avall fins retornar a l’astenosfera.
  • El moviment d’avanç no és suau i continu sinó que es produeix a batzegades de moviments sobtats que originen els terratrèmols, també freqüents a aquestes zones. Aquests terratrèmols poden anar acompanyats per un ascens de la zona de fins a uns quants metres.

convergent_ocea_continent_cat

Conseqüències? A més dels volcans i dels terratrèmols, s’hi formen serralades (plenes de volcans) a la placa continental i fosses oceàniques al límit entre les dues plaques. I una altra cosa: com que la placa oceànica va desapareixent sota la continental, l’oceà es va reduint…

Xoc entre plaques oceàniques

Aquest cas és molt semblant a l’anterior, només que, en comptes de formar-se una serralada, s’hi formen arcs d’illes volcàniques (si ho pensem bé tampoc no és gaire diferent, ja que una illa no és res més que el pic d’una muntanya submarina que sobresurt sobre el nivell del mar).

convergent_ocea_ocea_cat

Xoc entre plaques continentals

Quan una placa oceànica xoca amb una placa continental, ja hem vist que va desapareixent a poc a poc cap a l’astenosfera a la zona de subducció i que, com a conseqüència, l’oceà es va reduint.

 

Què passarà quan la part oceànica de la placa s’hagi esgotat? Llavors entraran en contacte dos plaques continentals, i com que les dues són menys denses que l’astenosfera no tendiran a posar-se una sota l’altra. El que fan és “arrugar-se” cap amunt formant serralades que poden ser molt altes, com l’Himàlaia.

convergent_continent_continent_cat

2.4.3 Límits transformants

Tenen lloc a zones on dues plaques ni s’ajunten ni se separen sinó que es mouen lateralment, lliscant entre elles. Aquests límits no estan associats a l’aparició de volcans, però sí a terratrèmols.

transformant

L’exemple més conegut és el de la falla de San Andres, a Califòrnia, responsable dels terratrèmols que es produeixen a la ciutat de San Francisco. Aquesta falla té uns 1.300 km de longitud i es mou uns 5 cm per any de mitjana.

 

San_Andreas

 

2.5 El relleu terrestre com a resultat de l’acció de les plaques tectòniques

Anem a resumir com explica la tectònica de plaques alguns fenòmens com els moviment dels continents, la creació de serralades, etc.

Si mirem el dibuix superior podem veure que:

  • Les serralades se formen el les regions on s’han unit dues plaques.
  • Els volcans es formen on es separen les plaques, perquè es més fàcil que surta el magma, o on es ajunten, perquè de la fricció es fonen les roques molt a prop de la superficie terrestre.
  • Els terratrèmols en formen en els tres tipus de límits de les plaques, encara que són molt mes violents en les convergents.
  • Una dorsal oceànica fa créixer un oceà.
  • Una fossa oceànica es forma en un límit destructiu i fa més petit un oceà.

2.6 Processos geològics externs

A diferència de l’energia interna que és del responsable de la formació de les roques ignees o metamórfiques, les roques sedimentàries es formen en l’acció dels Agent geològics externs, els quals anem a veure a continuació.

Aquestos agents són la meteorització, l’erosió, el transport, la sedimentació i la diagènesi, en general són processos molt lents, tot i que de vegades prenen proporcions catastròfiques i els seus efectes són ràpidament visible.

Els motors responsables d’aquests canvis constants, de vegades molt lents, però d’altres vegades perceptibles a l’escala humana del temps, són:

  • El Sol, del qual hi arriba energia en forma de llum i calor. Aquesta energia és la responsable de l’evaporació de l’aigua i, per tant, també està darrera la formació de núvols, les precipitacions, els torrents i els rius. A més, també provoca el vent, degut a l’escalfament diferencial de les masses d’aire.

  • La gravetat terrestre, que fa que l’aigua caigui en forma de precipitacions, que els rius i glaceres flueixin cap als punts més baixos (oceans) o que els fragments de roca caiguin de les muntanyes i siguin arrossegats fins a les zones de sedimentació.

Iŀlustració 12: Esquema dels Processos Geològics Externs

La meteorització

Consisteix en la disgregació i/o alteració dels materials de la superfície com a conseqüència de l’acció estàtica de l’atmosfera. Es produeix pel simple contacte de les roques superficials amb l’atmosfera.

La meteorització és física o mecànica quan provoca la fragmentació de les roques sense que en canviï la composició química.

 

Iŀlustració 13: Meteorització Física

La meteorització és química quan les roques s’alteren químicament a causa de l’atac de diverses substàncies d’origen atmosfèric (aigua, oxigen, diòxid de carboni, etc.).

 

Totes aquestes accions no mouen els materials del lloc on es trobaven. Només en alguns casos l’acció de la gravetat produirà el desplaçament dels fragment fins a una posició estable on quedaran acumulats.

L’erosió i el transport

L’erosió és l’efecte de desgast que experimenten les roques superficials i implica la pèrdua de materials sòlids o substàncies en dissolució que són arrencats dels seus llocs d’origen. Aquest procés, el realitzen els agents geològics externs i implica l’inici del transport.

 

Iŀlustració 14: El riu és l’exemple classic dels tres feòmens: meteorització, erosió i transport.

Els materials dissolts són transportats en dissolució (transport químic), mentre que les partícules sòlides són transportades en forma sòlida (transport físic). En aquest cas les partícules poden ser transportades de diverses maneres: en suspensió, per flotació, per saltació, per rodolament o per arrossegament o reptació.

 

La sedimentació

Quan s’acaba el transport es produeix la sedimentació. Els materials transportats es dipositen per acumulació de les partícules sòlides o per precipitació dels materials dissolts. Aquests materials són els sediments.

La precipitació dels materials dissolts es produeix com a conseqüència de variacions físiques o químiques del medi aquós (canvis de temperatura, de pressió, etc.). En moltes ocasions, els éssers vius afavoreixen aquests canvis. Aleshores es parla de precipitació bioquímica.

Els llocs on es dóna la sedimentació s’anomenen conques sedimentàries. En són exemples els fons marins, les platges, els llacs, les planes d’inundació dels rius, etc.

La diagènesi

 

Iŀlustració 15: Els sediment convertits en roca: diagènesi.


Els sediments dipositats poden sofrir processos, més o menys intensos, que els transformaran en roques dures i coherents. El conjunt d’aquests processos s’anomena diagènesi, i el resultat final serà la formació d’una roca sedimentària.

 

2.7 La formació de roques

Si recordem de 1r d’ESO, la forma de classificar les roques més interessant era segons com s’havien format.

D’aquesta forma tenim 3 grans grups de roques: sedimentàries, magmàtiques i metamòrfiques.

 

Iŀlustració 16: Percentatge de roques a la Terra.

 

 

2.7.1 Sedimentàries

Es formen a partir de trossos petits d’altres roques, de substàncies dissoltes a l’aigua o de restes d’éssers vius. Aquests materials van fent capes fins formar una roca.

  • Roques detrítiques: formades a partir de fragments d’altres roques. Es classifiquen segons el diàmetre de la partícula que les forma i bàsicament són els conglomerats, gresos i argil·lites.

    Iŀlustració 17: Conglomerat

     

    Iŀlustració 18: Gres roig a Colorado.

     

     

  • Iŀlustració 19: Carbó.

    Roques químiques y bioquímiques: formades a partir de la precipitació de substàncies dissoltes en aigua. Bàsicament tenim el guixos, les sals (halita), calcàries oolítiques.

     

    Iŀlustració 20: Guix.

     

  • Roques orgàniques: formades per l’acumulació de matèria orgànica. Bàsicament els carbons i el petroli, Estrictament són poc abundants però tenen una importància econòmica enorme.

2.7.2 Magmàtiques

Les roques que són a l’interior de la Terra tenen una temperatura molt alta, uns 1.000 graus, a més, tenen el pes de les altres roques que hi ha al damunt. Tot això fa que aquestes roques es tornin líquides, o, més ben dit, pastoses. Aquestes roques tenen el nom de magma.

 

Iŀlustració 21: Granit: una roca plutònica clàssica.

El magma pot pujar fins a la superfície a través d’esquerdes, i mentre va pujant es va refredant, es torna sòlid i això forma les roques magmàtiques. Hi ha tres tipus de roques magmàtiques:

 

Roques plutòniques

Es formen quan el magma es refreda lentament mentre va pujant.

Són molt compactes i els seus minerals es poden veure a ull. El granit o la diorita són exemples.

Roques Volcàniques

Es formen pel refredament de la lava a la superfície terrestre i/o sota el mar. A ser un procés molt ràpid no es solen forma minerals grans i visible a simple vista.

2.7.3 Metamòrfiques

 

Iŀlustració 22: En aquesta roca metamòrfica s’aprecien molt bé les capes o bandes.

D’aquestes roques només en canvia la forma o alguns minerals, així s’originen les roques metamòrfiques.

 

Les roques metamòrfiques són les roques que han canviat. La paraula ve del grec “meta” i de “morph” que significa canviar la forma. Les roques metamòrfiques eren originalment ígnies o sedimentaries, però a causa del moviment de l’escorça de la Terra, van ser canviades.

Si froteu les vostres mans juntes molt fortament, sentireu calor i pressió. Quan l’escorça de la Terra es mou, fa que roques siguin espremudes tan fortament que la calor fa transformar les roques. El marbre és un exemple d’una roca sedimentaria que s’ha transformat en una roca metamòrfica.

  • Les roques metamòrfiques són les menys comuns de les 3 classes de roques. Les roques metamòrfiques són les roques ígnies o sedimentaries que han estat transformades per gran calor o pressió.
  • Les roques metamòrfiques laminars tenen capes, o bandes.
    • L’esquist és la roca metamòrfica més comú. La mica és el mineral més comú.
    • El gneis té un aspecte ratllat degut a les capes de minerals que s’alternen.

Alguns exemples són:

ROCA INICIAL

ROCA METAMÒRFICA

Argila Pissarra
Gres Quarsita
Calcària Marbre
Granit Gneis

2.8 Distribució de roques a la Comunitat Valenciana

 

Iŀlustració 23: Peno d’ifach a Alacant.

El País Valencià es caracteritza per posseir principalment roques sedimentàries, ja que tant les roques volcàniques com les metamòrfiques no estan presents pràcticament en tal territori i només apareixen en certes àrees localitzades.

 

Com ja sabem, les roques sedimentàries es formen com a conseqüència de fenòmens d’erosió, transport i deposició o sedimentació principalment. El resultat dels processos geodinàmics externs abans ressenyats és l’acumulació de sediments en un determinat ambient sedimentari, siga continental o marí.

Entre les roques sedimentàries més abundants de la Comunitat trobem les evaporites, les carbonatades i les detrítiques.

  • Les evaporites es formen a partir de l’evaporació de l’aigua que contenia sales minerals dissoltes. L’algeps també és una evaporita de la qual vam trobar diversos jaciments en la nostra comunitat. Pot ser de color verd, gris i fins a tot negre, però els mes comuns son el blanc o el transparent.
  • Iŀlustració 25: Argila, roca sedimentària detrítica

    Iŀlustració 24: Rodeno, altra roca sedimentària detrítica molt comú al Camp de Morvedre.,

    Entre les roques carbonatades vam trobar la calcària. Hi ha una variació molt dura que ja s’utilitzava en la construcció de grans edificis (palaus i Esglésies).

  • Les roques detrítiques tenen el seu origen en una unió de partícules xicotetes (els detrits). Una d’estes roques és l’arenosa que té un aspecte arenós i al tacte és rugosa. Un altre tipus de roca important és l’argila que vam denominar habitualment terra o fang.

Les roques magmàtiques a la Comunitat Valenciana.

Al País Valencià escassegen les roques magmàtiques. Hi ha alguns afloraments de roques volcàniques.

 

Iŀlustració 26: Illes Columbrets. Tenen una forma extranya però… no sembla un vell edifici volcànic?

La regió volcànica més important són les illes Columbrets un petit arxipèlag situat prop de la costa de Castelló. S’han format per les erupcions volcàniques i l’actuació del mar.

 

Les roques metamòrfiques a la Comunitat Valenciana.

Les roques metamòrfiques també són molt escasses a la Comunitat Valenciana, i es pot trovar marbre.

2.9 El cicle de les roques

S’anomena el “cicle de les roques” el conjunt de processos naturals que provoquen que les roques d’un tipus es transformin en roques d’un altre tipus. En el següent esquema es pot observar els noms de tots aquests tipus de processos.

2.10 Els sistemes muntanyosos de la Comunitat Valenciana.

La part septentrional i central dels sistemes muntanyosos, formen:

  • La serra del Maestrat, amb el cim de Panyagolosa.

  • Al sud de Castelló, amb les serres d’Espina i Espadà.

  • Al nord de la provincia de València, amb les serres Marines, Resbaladors i del Garbí.

  • Al sud tenim les serres de Malacara i Martés.
  • Un conjunt de plegaments, la regió muntanyosa d’Alcoi; les serres d’Ontinyent, Mariola, Agullent…

A pesar que la major part del territori valencià és muntanyós, els cims no són molt importants, ja que es corresponen amb els contraforts de dos dels grans conjunts ibèrics. Les majors elevacions són: Penyagolosa (1.814 m), Alt de la Famolenca (1.635 m), La Mola (1.511 m), El Sabinar (1.500 m), Alts de l’Arç (1.411 m), Pina (1.405) en el Sistema Ibèric; i Aitana (1.558 m), Puig Campana (1.410 m), La Mariola (1.389 m), La Serrella (1.379 m) en el sistema Bètic.

2.11 Lectura: Els refugis de pedra

Els alts penya-segats de la zona havien estat, feia molt, el fons d’un mar antic. Les closques calcàries dels crustacis que havien viscut en aquell mar, s’havien anat amuntegant al fons i, finalment, s’havien convertit en carbonat de calci: en pedra calcària. Durant certs períodes de temps, per una sèrie de raons, algunes d’aquestes closques dipositades havien creat gruixudes capes de pedra calcària que eren més dures que les altres. Quan la terra s’havia mogut i havia deixat exposat el fons marí, aquest s’havia convertit en penya-segats, i els processos de desgast del vent i de l’aigua havien retallat més fàcilment la pedra més tova i havien obert espais profunds que havien anat deixant lleixes de pedra més dura entremig.

Encara que els penya-segats també estaven atapeïts de coves, com era normal en el cas de la pedra calcària, aquestes formacions insòlites en forma de lleixa creaven recers de pedra que representaven uns habitatges excepcionalment bons i es feien servir des de feia molts milers d’anys. […]

En Jondalar es va aixecar, es va acostar a la seva bossa i va tornar de seguida amb una bosseta senzilla de pell lligada a un tros de cordill per poder-la dur penjada al coll, tot i que no semblava que mai s’hagués utilitzat així. La va obrir i en va agafar dos objectes amb la mà. Un era un trosset d’ocre roig. L’altre semblava una peça petita i esmolada d’una roca grisa i corrent en forma de piràmide aplanada. Però quan la va aixecar i en va posar al descobert la part de baix, hi va haver exclamacions de sorpresa. Aquella cara tenia una fina capa d’òpal blau blanquinós, que resplendia amb uns potents reflexos vermellosos.

–Era allà, recordant en Thonolan, i aquesta pedra va rodolar del munt i em va caure als peus –va explicar en Jondalar–. L’Ayla va dir que me la posés a l’amulet –aquesta bosseta– i la portés a casa.

No sé què significa, però és com… és com si l’esperit d’en Thonolan hi estigués connectat.

Va passar la pedra a la Zelandoni. Els altres no semblaven tenir ganes de tocar-la, i en Joharran fins i tot va tenir una esgarrifança,com va observar l’Ayla. La dona se la va mirar atentament, per tenir temps de pensar i rumiar el que havia de dir.

  1. Amb quin material s’havia format la pedra calcària que havia originat les roques de la zona descrita en el text?
  2. Ordena les paraules següents per indicar com es van formar les coves: la terra s’obre, crustacis, coves, dipòsit de closques,penya-segats, mar i erosió.
  3. Com creus que era el clima de la zona descrita, molt fred, temperat o molt calorós? Què t’ho fa pensar, això?


JEAN M. AUEL, Els refugis de pedra. Editorial Maeva (text adaptat)

 

2.12 Exercicis

  1. Quines proves va aportar Wegener per explicar el moviment dels continents?
  2. Què ens diu la teoria de la deriva continental?
  3. Explica perquè hi ha volcans en els límits de les plaques? I terratrèmols?
  4. Quines són les respostes correctes a la següent pregunta: damunt de les plaques tectòniques hi ha?
    1. Només oceans
    2. Només continents
    3. Part continent i part oceansFica exemples que justifiquen la teva resposta.
  5. Creus que Wegener en 1920 haguera segut possible descobrir les plaques tectòniques?
  6. Quina diferència hi ha entre la composició estàtica i la dinàmica de la Terra?
  7. Defineix litosfera i astenosfera
  8. Què són els corrents de convecció?
  9. Què li pasa al magma que surt de l’interior de la Terra quan es fica en contacte amb l’aire o l’aigua? Què són les dorsals oceàniques?
  10. L’oceà Atlàntic té la mateixa amplada que el 1492, quan Colom el va travessar? Raona la resposta.

  11. Quan parlem de vores constructives o destructives, què estem realment construint o destruint?
  12. Què vol dir una zona de subducció
  13. Dibuixa un esquema d’una zona de subducció.
  14. Què és una dorsal oceànica? I el Rift Valley africà? Tenen cap relació?
  15. Què és la Falla de San Andres
  16. Quin fenomen geològic es produeix quan xoquen dues plaques continentals?
  17. D’on prové l’energia que fica en marxa els processos geològics externs?
  18. Ordena cronològicament els següents conceptes: diagènesi, meteorització, transport, sedimentació.
  19. Quins creus que poden ser els agents geòlegs externs? Fica exemples.
  20. Quina diferència bàsica hi ha entre meteorització i erosió?
  21. Són el mateix la calcària i la calcita? Per què? Esmenta un exemple de roca monomineral i un altre de roca formada per diversos minerals.
  22. Uneix amb fletxes les dues columnes:
    SEDIMENTÀRIA

 

 

MAGMÀTICA

 

 

METAMÒRFICA

Conglomerat

Gres

Calcària

Petroli

Carbó

Granit

Basalt

Obsidiana

Pissarra

Esquist

  • Respon les preguntes següents sobre el cicle de les roques:
    1. Com pot arribar una roca metamòrfica a transformar-se en magmàtica?
    2. Com pot arribar un sediment a transformar-se en roca metamòrfica?
    3. Com pot arribar un magma a transformar-se en sediment?
  • Quines zones podem distingir a l’Estat espanyol segons el tipus de roques que hi predominen?
  • Explica els orígens de les roques sedimentàries calcàries i posa exemples de cada tipus de formació.
  • Com es formen les roques magmàtiques? Explica com es formen les roques com el basalt i l’obsidiana.
  • A quin grup pertanyen dins de les roques magmàtiques?
  • Explica com es formen les roques metamòrfiques cristal·lines.
  • Per què és habitual trobar roques metamòrfiques planes?
  • Fes una descripció breu de les roques següents, i indica-hi el grup de roques al qual pertanyen i com es van formar.

 

    1. Basalt.
    2. Travertí.
    3. Guix.
    4. Esquist
  1. Quin és el tipus de roca predominant en el País Valencià.
  2. Explica breument el cicle de les roques.
  3. Indica tres camins que pot fer una roca segons el cicle de les roques

2.13 Activitats Finals

  1. Escriu el nom de les 12 plaques litosfèriques.
  2. Què és una placa tectònica?
  3. Què és el cinturó de foc i on està localitzat?
  4. Explica l’expansió del fons marí?
  5. Per què creus que les roques més joves es troben al centre de l’oceà atlantic?

  6. En quina placa tectònica vius tu? On són els Estats Units? I el Marroc?

  7. Digues els tres tipus de límits entre plaques que existeixen

  8. Què passa en els límits divergents o constructius?

  9. Què passa en els límits convergents destructius?

  10. A quina velocitat es mouen les plaques litosfèriques?

  11. Per què es mouen les plaques litosfèriques?

  12. Localitza els Andes. Què va causar la seva formació?

  13. Localitza les illes del Japó. Què va causar la seva formació?

  14. Completa el següent esquema corresponent a un límit divergent.

    Iŀlustració 27: Exercici 14

    Enllaços d’interés

http://blocs.xtec.cat/biogeobloc/naturals-2-eso/la-dinamica-de-la-terra/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *