Tema 3: Ecosistemes

1 Introducció

Un ecosistema és un sistema natural que està format per un conjunt d’organismes vius i el medi físic on es relacionen, les relacions que estableixen entre si, així com les característiques físiques d’un lloc on viuen i les relacions entre el medi i els organismes.275px-Blue_Linckia_Starfish
Un ecosistema té en compte les complexes interaccions entre els organismes (plantes, animals, bacteris, algues, fongs i altres) que formen la comunitat (biocenosi) i els fluxos d’energia (endosomàtica i exosomàtica) i materials que la travessen.
Aquestes interaccions entre els organismes es donen a través del que s’anomena xarxa tròfica o xarxa alimentària que és una sèrie de cadenes alimentàries o tròfiques íntimament que s’estableixen de forma lineal entre organismes que pertanyen a diferents nivells tròfics.1

2 Conceptes de biosfera, ecosfera i ecosistema.

A la terra hi ha una estreta franja (en comparació en el tamany del nostre planeta) que s’extén per la part inferior de l’atmosfera, la hidrosfera i els primers quilòmetres de la litosfera on hi ha vida.
Anem a veure tres conceptes que ens ajudaran a entendre com s’organitza la vida de forma natural a la Terra.
En primer lloc definirem l’ecosistema, un nivell d’organització de la matèria viva molt complex, constituït per un conjunt de factors físics i químics -biotop- i el conjunt d’éssers vius que s’hi troben -biocenosi o comunitat- implicats en un procès dinàmic i constant d’interacció, ajustament i regulació, el qual s’expressa en un intercanvi d’energia i matèria i com una seqüència de naixements i morts.
biosfera1Englobant aquest concepte es troba la biosfera, que és la suma de tots els ecosistemes. També rep el nom de zona de vida a la Terra ja que és el sistema format per el conjunt dels éssers vius propis del planeta Terra punt amb el medi físic que els rodeja. Des d’un punt de vista més ampli, la biosfera és el sistema ecològic global integrant tots els éssers vius i les seves relacions, incloent la seva interacció amb els elements de la litosfera, la hidrosfera i l’atmosfera terrestre. Es creu que la biosfera s’ha desenvolupat, a partir de processos de biogènesis fa uns 3.5 milions d’anys. Així doncs, la biosfera s’ha mantingut suficientment estable al llarg de cents de milions d’anys com per permetre l’evolució de les formes de vida que avui coneixem.
El gruix total de la biosfera a la Terra és difícil de mesurar. Cada part del planteta des dels casquets polars fins a l’equador dóna suport a formes de vida d’algun tipus. Els recents avenços en microbiologia han demostrat que els microbis que viuen a les profunditats de la superfície terrestre i que la massa total de vida microbiana en les anomenades “zones inhabitables” pot ser superior, en biomassa, a tota la vida animal i vegetal.
Les aus solen volar a altituds de 650 a 1800 metres, i els peixos es poden trobar fins a 8.372 metres de profunditat, tot hi que s’han trobat formes de vida més extremes com per exemple el voltor clapejat, que s’ha trobat a una altitud de 11.300 metres o microbis marins que s’han trobat a més de 10 km de profunditat a la Fossa de les Mariannes.
Així doncs, existeixen éssers vius capaços de sobreviure en condicions extremes, en les que la temperatura, la pressió o la intensitat lluminosa estan molt allunyades dels valors mitjans necessaris, però comparativament són escassos. Les regions que abraça la biosfera són tan variades que en cadascuna d’elles es poden observar patrons de vida característics. La biosfera s’estén per la superfície i el fons dels oceans i mars, on es va desenvolupar primer, per la superfície dels continents, i en els nivells superficials de l’escorça terrestre, on la vida prospera, amb baixa densitat, entre els porus i intersticis de les roques.
Finalment, ens trobem amb l’ecosfera , un espai que envolta el Sol i que té les condicions necessàries perquè existeixi vida. És a dir, la regió óptima per a que la vida es desenvolupe.

3 Identificació dels components d’un ecosistema.

Com hem dit un ecosistema és una unitat formada per una comunitat d’éssers vius i el lloc físic on aquests éssers vius viuen i es relacionen.
Anem a entendreu en exemples, els éssers vius podrien ser els ossos i el biòtop, un bosc (en les seves coves, rius, muntanyes, etc.)
Però clar, comunitat d’éssers vius és un nom molt llarg i per això els científics prefereixen referir-se a això com a biocenosi, mentre que el lloc físic on aquests éssers vius viuen i es relacionen també és molt llarg i l’anomenen biotop.

Les característiques més importants dels ecosistemes són les següents:
La ciència que estudia els ecosistemes és l’ecologia.
L’extensió dels ecosistemes és variable. Això significa que alguns són molt grans i altres molt petits. Així podem considerar que un bosc o un llac són exemples d’ecosistemes, però el tronc d’un arbre mort també pot considerar-se com un ecosistema.
L’ecosistema més gran és la biosfera, que inclou tots els organismes vius de la Terra. És un ecosistema que agrupa tota la resta d’ecosistemes del món.
Dintre d’un ecosistema, els individus d’una mateixa espècie formen poblacions. El conjunt de diferents poblacions de un ecosistema rep el nom de comunitat. Dos conceptes molt relacionats amb el d’ecosistema són el d’habitat i el de nínxol ecològic. L’habitat és el lloc físic d’un ecosistema on viu una espècie i on es troba adaptada. El nínxol ecològic és la funció que desenvolupa l’espècie dintre de l’ecosistema, és a dir, com es relaciona amb la resta de la comunitat

4 Influència dels factors biòtics i abiòtics en els ecosistemes.

Tot allò que caracteritza als components d’un ecosistema es denomina factor. Els factors es classifiquen en:
Factors abiòtics: Són totes la variables que caracteritzen al biòtop o mitjà físic i permeten la vida dels organismes que estan adaptats a ells.
Factors biòtics: són propis dels éssers vius que habiten en l’ecosistema, les relacions que estableixen entre ells i les influències que exerceixen en el mitjà.
El medi físic. Factors abiòtics.
Es poden classificar en:

  • Geogràfics: Determinats pel relleu de la zona i influïxen en els ecosistemes terrestres.
  • Ambientals: En l’ecosistema terrestre estan relacionats amb el clima (humitat, pressió atmosfèrica, temperatura, vents), i en els ecosistemes aquàtics depenen de la profunditat i la temperatura de l’aigua així com de la lluminositat.
  • Edàfics: Es refereixen a la naturalesa i composició del sòl.
  • Químics: Es deuen a les substàncies dissoltes en l’aigua o disperses en l’aire atmosfèric. Són molt importants en el medi aquàtic.

4.1 Els éssers vius. Factors biòtics.

En un ecosistema els éssers vius no viuen aïllats sinó que es relacionen uns amb uns altres, donant lloc a diverses associacions:
Associacions intraespecífiques:
És la interacció biològica en la qual els organisme s que intervenen pertanyen a la mateixa espècie, aquest tipus de relació només es presenta en una població. Un exemple és la rusc, on la colònia d’abelles està formada per la reina, abellots i obreres; hi ha divisió En una població, com més elevada sigui la densitat, major serà l’oportunitat de la relació intraespecífica pel fet que hi ha més contactes entre els individus. La convivència entre individus de la mateixa espècie origina competència intraespecífica , que s’accentua quan l’espai i l’aliment són limitats; obligant als organismes a competir per ells. Aquesta situació actua com a procés selectiu en què sobreviuen els organismes més ben adaptats. També hi ha la competència interespecífica , que es registra entre diferents espècies.
Família: Per grau de parentiu. Tenen per objecte la reproducció i la cura de les cries. Està composta per: Pare, mare i fills. Pare, diverses mares i fills. Mare i fills. Només els fills. Hi ha diferents tipus: monògama, polígama, matriarcal i filial. Alguns exemples són: Àguiles, voltors i llops, foques, cérvols, antílops i gorila, ànecs i escorpins, amfibis i rèptils.
Gregària: Per transport i locomoció amb una finalitat determinada: migració, cerca d’aliment, defensa, etc. Poden estar emparentats o no. Solen ser transitòries. Està composta per: Molts individus de la mateixa espècie. Hi ha diferents tipus: Bancs de peixos, bandades d’aus, bandades d’insectes, ramats de mamífers. Alguns exemples són: Sardines, tonyines i seitons, flamencs i estornells, llagostes, búfals i cavalls salvatges.
Estatal: Per sobreviure, i hi ha divisió del treball: uns són reproductors, altres obrers i altres defensors. Construeixen nius. Està composta per: Molts individus agrupats en diferents categories socials o castes. Hi ha diferents tipus: Societats d’insectes. Alguns exemples són: Abelles, vespes i formigues.
Colonial: Per sobreviure. Està composta per: Molts individus units físicament entre si constituint un tot inseparable. Hi ha diferents tipus: Colònies homomorfisme: si tots els individus són iguals, colònies heteromorfes: amb individus diferents per l’especialització en la seva funció. Alguns exemples són: Corals, celenterats (meduses).

Associacions interespecífiques

Són les que s’estableixen entre els individus de diferent espècie. Les més importants són:
Competència: Dos individus d’espècies diferents lluiten per aconseguir un benefici, o per un mateix recurs (Les plantes d’un bosc competeixen per la llum)
Depredació: Un individu d’una espècie (depredador) aguaita, persegueix i captura a un altre de diferent espècie (presa) per a alimentar-se.
Simbiosi: Dos o més individus d’espècies distintes s’associen, viuen en íntima relació i es beneficien mútuament.
Parasitisme: Un individu (paràsit) viu a costa d’altre (hoste), al que perjudica greument podent arribar a produir-li la mort.
Comensalisme: Una sola de les espècies (comensal) es beneficia, sense que l’altra (hoste) resulti afectada per la seva presència o acció.
Inquilinisme: Un individu (inquilí) s’associa a un altre de diferent espècie que li serveix d’allotjament.

5 Cadenes i xarxes tròfiques.

5.1 Els nivells tròfics

Els sers vius d’un ecosistema prenen l’aliment de manera diferent i segons la manera com ho facin es classifiquen diversos grups anomenats nivells tròfics:
1. Productors: són els organismes autòtrofs, els que es fabriquen la matèria orgànica a partir de la inorgànica a través de la fotosíntesi. En aquest nivell es troben els vegetals, les algues i el fitoplàncton.
2. Consumidors: són bàsicament els animals, que prenen la matèria orgànica d’altres sers vius i la transformen en matèria pròpia. Dintre dels consumidors hi ha tres nivells diferents:
a) Consumidors primaris: són els animals herbívors, que s’alimenten dels productors.
b) Consumidors secundaris: són els animals carnívors, que s’alimenten dels consumidors primaris.
c) Consumidors terciaris: es tracta dels superdepredadors, carnívors capaços d’alimentar-se tant d’herbívors com d’altres carnívors.
3. Descomponedors: s’alimenten de les restes de matèria orgànica d’altres sers vius i les transformen en matèria inorgànica. Són bàsicament els bacteris i alguns fongs. Tenen un paper vital en els ecosistemes, perquè eliminen els cadàvers i retornen al sòl la matèria inorgànica que en el seu moment els productors van extreure per poder fer la fotosíntesi. Si no hi haguessin descomponedors, els sòls s’anirien quedant sense sals minerals i al final les plantes moririen per la qual cosa també desapareixeria tot l’ecosistema.

5.2 Cicle de la matèria i fluxe d’energia

L’organització anterior crea el cicle de la matèria, que és un cicle tancat. La matèria d’una planta passa a formar part d’un herbívor quan aquest en menja la planta. Si l’herbívor es caçat per un carnívor, la seva matèria formarà part d’aquest carnívor. Quan qualsevol organisme mor els seus cossos són transformats en matèria inorgànica (sals minerals) pels descomponedors. Aquestes sals minerals seran reaprofitades per les plantes i d’aquesta manera el cicle començarà de nou.
La matèria disponible sempre és la mateixa al llarg del cicle.
Per poder realitzar les funcions vitals (nutrició, relació i reproducció) els éssers vius necessiten energia. Però què és l’energia? És la capacitat d’un cos per produir canvis sobre ell mateix o sobre un altre cos.
La font d’energia que utilitzen gairabé tots els ecosistemes és el Sol. Si la Terra és un planeta viu és gràcies a l’energia inesgotable que proporciona el Sol.
L’energia lluminosa del Sol és captada per les plantes que la utilitzen per fer la fotosíntesi. En aquest procés, les plantes fabriquen glucosa, un compost orgànic, a partir de substàncies inorgàniques, l’aigua i el diòxid de carboni, que no tenen energia. La reacció és la següent:
Diòxid de carboni + aigua –> Glucosa + oxigen
Durant aquesta reacció, l’energia lluminosa es transforma en energia química, ja que la glucosa es una molècula que emmagatzema energia en els enllaços que uneixen els seus àtoms. Els animals, no poden aprofitar l’energia del Sol i per obtenir energia han de menjar altres sers vius , per això als animals se’ls hi diu organismes heteròtrofs perquè a diferència de les plantes no fabriquen matèria orgànica sino que la prenen dels aliments que mengen.
Després aquesta energia química que conté la glucosa, es gastada tant en els animals com en les plantes, per fabricar parts del cos, relacionar-se amb l’entorn, mantenir-se viu, mantenir la temperatura, reproduir-se, etc. Una part d’aquesta energia química que es gastada es transforma en calor i escapa del cos. Aquesta calor també es una forma d’energia, l’energia calorífica. Aquesta energia calorífica no pot tornar a ser aprofitada per cap organisme viu.
Per això és diu que l’energia circula en forma de flux obert, seguint un camí linial: arriba als ecosistemes a través de l’energia lluminosa que es transforma en química i després va passant d’uns animals a uns altres per mitjà de l’alimentació. Finalment es perd en forma de calor.

5.3 Cadenes i xarxes tròfiques

Una cadena tròfica és una manera de representar com passa la matèria i l’energia entre els individus de diferents espècies que es troben en un ecosistema. Les cadenes sempre comencen amb els productors que passen la seva matèria i energia als consumidors primaris i aquests se la passen als consumidors secundaris.

En els ecosistemes es difícil trobar consumidors que s’alimentin d’una única espècie, ja que el normal es que la seva dieta sigui més o menys variada.

En una xarxa tròfica s’expressen totes les cadenes tròfiques d’un ecosistema. Les xarxes tròfiques representen la comlexitat de les relacions alimentàries que es donen en un ecosistema.

1.- Fitoplancton
2.- Zooplancton
3.- Ocell
4.- Pingüí Adelia
5.- Gavina
6.- Calamar
7.- Peix
8.- Pingüí emperador
9.- Foca de Weddell
10.- Foca de Ross
11.- Salmó
12.- Foca
13.- Balena blava
14.- Foca lleopard
15.- Orca

D’una xarxa tròfica podem extraure moltes cadenes, per exemple: zooplàncton —-> calamar —-> pingüí emperador

6 Ecosistemes aquàtics marins i d’aigua dolça

La biosfera i la hidrosfera estan estretament relacionades: l’aigua és l’element essencial de totes les formes de vida i la distribució de l’aigua al planteta condiciona directament la distribució dels organismes.
Un ecosistema aquàtic és un ecosistema dins o al voltant d’un cos d’aigua.
Hi viuen comunitats d’organismes que són dependents els uns dels altres i del seu entorn. Els dos tipus principals d’ecosistemes aquàtics són els ecosistemes marins i els ecosistemes d’aigua dolça.

6.1 Ecosistemes marins.

La vida sobre la Terra està determinada Les regions marines cobreixen al voltant de tres quartes parts de la superfície de la Terra i inclouen oceans, esculls coral·lins, i estuaris. Les algues marines subministren molt de l’oxigen de la Terra i fixen una quantitat enorme de diòxid de carboni atmosfèric. L’evaporació de l’aigua de mar proporciona aigua de pluja per a les masses continentals.
Oceans
Són el més gran de tots els ecosistemes. Són masses molt grosses d’aigua que dominen la superfície de la Terra. Com els llacs i pantans, les regions oceàniques estan separades per zones: marea, pelàgica, abissal, i bentos. Les quatre zones tenen una gran diversitat d’espècies.
Hi ha qui diu que l’oceà conté la diversitat més rica d’espècies tot i que conté menys espècies que a les masses continentals.
La zona de marea és on toca l’oceà la terra, de vegades se submergeix i d’altres es descobreix, a causa d’això les comunitats estan canviant constantment. En costes de roques la zona s’estratifica verticalment. On arriben només les marees més altes només hi ha unes quantes espècies d’algues i mol·luscs, mentre que en les àrees normalment submergides durant plenamar, hi ha una varietat més diversa d’algues i animals petits, com cargols herbívors, crancs, estrelles de mar, i peixos petits. En el fons de la zona de marea que només està exposat durant les marees més baixes, hi trobem invertebrats, peixos, i algues. La zona de marea en costes més sorrenques no està tan estratificada com en les àrees rocoses, les ones fan fang i sorra que es mou constantment, molt poques algues i les plantes poden establir-s’hi i la fauna inclou cucs, cloïsses, crustacis depredadors, crancs, etc.
La zona pelàgica comprèn les aigües més allunyades de la terra, bàsicament l’oceà obert. La zona pelàgica és generalment freda encara que és difícil donar una gamma de temperatures general perquè hi ha una estratificació tèrmica amb una mescla constant de corrents oceànics càlids i freds. La flora en la zona pelàgica inclou algues de superfície. Les faunes inclouen moltes espècies de peix i alguns mamífers, com balenes i dofins. Per molts d’aquestes espècies l’aliment principal és el plàncton.
La zona del bentos és l’àrea per sota la zona pelàgica, però no inclou les parts més profundes de l’oceà. El fons d’aquesta zona consta de sorra, i organismes morts. Aquí la temperatura disminueix amb l’augment de la profunditat cap a la zona abissal, ja que la llum no pot penetrar a través de l’aigua més profunda. La flora està representada principalment per algues mentre que la fauna, ja que és molt ric de nutrients, inclou tot tipus de bacteris, fongs, esponges, anemones de mar, cucs, estrelles de mar, i peixos.
L’oceà profund és la zona abissal. L’aigua en aquesta regió està molt freda (al voltant de 3 ° C), la pressió és molt alta, i el contingut d’oxigen també, però els nutrients són escassos. La zona abissal és el suport a moltes espècies d’invertebrats i peixos. Les dorsals oceàniques tenen sovint respiradors hidrotermals i es troben a les zones abissals al llarg dels fons dels d’oceans. Els bacteris químic-sintàtics creixen prop d’aquests respiradors a causa de les quantitats grans de sulfur d’hidrogen i altres minerals que emeten. Aquests bacteris són el començament de la cadena tròfica ja que són menjats per invertebrats i peixos.
Esculls coral·lins
Els esculls coral·lins es distribueixen àmpliament en aigües poc profundes i calentes. Es poden trobar com barreres al llarg dels continents (p. ex., el Great Barrier Reef a Austràlia). Els organismes dominants en els esculls coral·lins són bàsicament coralls. Aquests organismes consten tant d’algues (zooanthellae) com de teixits de pòlips. Les aigües d’esculls tendeixen a ser nutritivament pobres, els coralls obtenen nutrients a través de les algues mitjançant fotosíntesi i també pel plàncton de l’aigua. A més a més de coralls, les faunes inclouen unes quantes espècies de microorganismes, invertebrats, peixos, garotes, pops, i estrelles de mar.
Estuaris
Els estuaris són àrees on els corrents d’aigua dolça o els rius es fusionen amb l’oceà. Aquesta mescla d’aigües amb tantes concentracions de sal diferents creen un ecosistema molt interessant i únic. Trobem microflora com algues, i macroflora, com algues, herbes de pantà, i arbres de mangles (només als tròpics). En els estuaris la fauna que hi trobem és diversa, cucs, ostres, crancs, etc.

Ecosistemes d’aigual dolça
D’aigua dolça es defineix perque té una concentració baixa de sal, normalment menys d’un 1%. Les plantes i animals de regions d’aigua dolça s’ajusten al contingut de sal baix i no podrien sobreviure en àrees de concentració més elevada com els mars i oceans.
Llacs i pantans
Aquestes regions fan des de només uns quants m² a milers de km². Estan escampats per tota la terra i alguns són romanents de les glaciacions del Pleistocè. En molts casos són estacionals, duren escassament un parell de mesos mentre els llacs poden existir durant centenars d’anys o més. Les basses i els llacs poden generar diversitat d’espècies, ja que sovint s’aïllen l’un de l’altre i de les altres fonts d’aigua com els rius i oceans.
La zona més propera a la costa d’un llac o bassa és la zona litoral. Aquesta zona és la més calenta ja que és poc profund i pot absorbir més la calor del sol. Sosté una comunitat bastant diversa, que pot incloure unes quantes espècies d’algues (com diatomees), plantes aquàtiques que suren o arrelen, cargols, cloïsses, insectes, crustacis, peixos, i amfibis. En termes dels insectes, com libèl·lules, només l’ou i etapes larvàries es troben en aquesta zona. La vegetació i la vida d’animals en la zona litoral són l’aliment per a vertebrats com tortugues, serps, i ànecs.
L’aigua oberta propera a la superfície i envoltada per la zona litoral és la zona limnètica. Éstà ben il·luminada (com la zona litoral) i és dominada pel plàncton, tant fitoplàncton com zooplàncton. Aquest és l’inici de moltes cadenes tròfiques.
Plàncton sol tenir vides curtes, quan moren, cauen a la part d’aigua profunda del llac.
Les aigües profundes són la zona més freda i més densa. Poca llum hi penetra, i tot el camí a través de la zona limnetica fins a la zona de profundal va perdent intensitat llumínica. La fauna és heterotrofa, mengen organismes morts i utilitzen oxigen per a la respiració cel·lular.
La temperatura en els llacs és variable segons les temporades. Durant l’estiu, la temperatura es pot estendre des dels 4 ° C prop del fons fins a 22 ° C en la part superficial. Durant l’hivern, la temperatura en el fons ser de 4 ° C mentre la part superior són 0 ° C (gel). Entre les dues capes, hi ha una zona estreta anomenada la termoclina on la temperatura de l’aigua canvia ràpidament. Durant les estacions de primavera i tardor, hi ha una mescla de les capes superiors i les inferiors, normalment a causa dels vents, i com a resultat tenim una temperatura uniforme al voltant dels 4 ° C. Aquesta mescla també fa circular l’oxigen per tot el llac ja que en aquests moments no hi ha la termoclima que estratifica les aigües.
Corrents i rius
Són cossos d’aigua que flueixen i es mouen en una direcció. Els corrents i rius troben a tot arreu,s’inicien a les capçaleres en forma de fonts, desgels o fins i tot llacs, i llavors vitgen fins a les seves desembocadures, un altre canal d’aigua o el mar. Les característiques d’un riu o corrent van canviant durant el viatge des de la font fins a la desembocadura. La temperatura és més fresca en la font que no pas a la boca. L’aigua és també té el nivells d’oxigen més alts, i hi viuen peixos d’aigua dolç com truita i altres heteròtrofs. Cap a la part mitjana del riu, augmenta l’amplada i la diversitat d’espècies, les plantes verdes aquàtiques hi són nombroses i les algues també. Cap a la desembocadura del riu, l’aigua es torna fosca per tots els sediments que ha anat agafant el riu, disminueix la quantitat de llum que pot penetrar a través de l’aigua. Com que hi ha menys llum, hi ha menys diversitat de flora, i a causa dels nivells d’oxigen més baixos, hi podem trobar peixos que requereixen menys oxigen, com les carpes.
Els aiguamolls
Els aiguamolls són àrees d’aigües quietes que sostenen plantes aquàtiques i fauna. Les espècies vegetals s’adapten als nivells d’humitat. Els pantans tenen la diversitat d’espècies més elevades de tots els ecosistemes. Moltes espècies d’amfibis, rèptils, ocells, es poden trobar als pantans. Els pantans no es consideren ecosistemes d’aigua dolça, ja que en molts casos les barregen amb aigua salobre hi sovintegen, i les concentracions de sal varien molt en poca distància. Aquests és l’habiat d’espècies diferent d’animals, com crustacis, i diverses herbes..

7 Biomes terrestres

Recordem que la biosfera és la part de la Terra en què es desenvolupen els organismes vius, que comprèn la regió inferior de l’atmosfera, els mars i les capes més exteriors del sòl. Aquesta capa relativament prima d’aire, terra i aigua és capaç sustentar la vida. Abasta des d’uns 10 Km d’altitud en l’atmosfera fins el més profund dels fons oceànics. En aquesta zona la vida depèn de l’energia del Sol i la circulació de l’escalfor i nutrients essencials. La biosfera s’ha mantingut suficientment estable al llarg de cents de milions d’anys com per permetre l’evolució de les formes de vida que avui coneixem.
Les divisions a gran escala de la biosfera en regions amb diferents patrons de creixement reben el nom de regions biogeogràfiques. Així, aquesta part del planeta Terra dins de la qual és possible la vida, inclou la totalitat dels éssers vius i el seu ambient. Les regions que abraça la biosfera són tan variades que en cadascuna d’elles es poden observar els patrons de vida característics. La proporció més gran de la biosfera consisteix en els ambients aquàtics i en els seus habitants, i dins d’aquests es distingeixen ambients d’aigua dolça (rius, llacs i estanys) i ambients marins (oceans i litorals marins).
La vida sobre la Terra està determinada per alguns factors físics, com la temperatura i les precipitacions, i la seva superfície pot dividir-se en àrees geogràfiques, segons el tipus de plantes dominants, com deserts, praderies i boscos. Cadascuna d’aquestes categories de vida vegetal rep el nom de bioma i els organismes que es troben en àrees geogràficament separades però que pertanyen a un mateix bioma presenten bastants característiques d’evolució convergent.
Un bioma és una gran unitat de classificació dels paisatges de la biosfera. Al concepte de zona o domini climàtic se n’hi afegeix un altre que engloba els aspectes biòtics. Com que és poc útil fer servir la fauna per arribar a aquesta fita, degut a la gran mobilitat i diversitat ecològica que tenen, s’utilitza la vegetació immòbil i amb una clara dependència climàtica. Es fa servir el concepte de formació vegetal, amb una base fisiognòmica i fenològica més que no pas de composició específica (es defineixen les formacions per llur aspecte o estratègia vital i no pas pels tàxons més abundants). D’aquesta manera una mateixa formació es pot estendre per regions biogeogràfiques diferents, ja que és més un producte del clima que no pas de les condicions històriques d’evolució de la flora. Un bioma es un ecosistema molt gran que es troba a zones que tenen condicions similars de llum, temperatura i humanitat, i que te una vegetació i una fauna típiques.
La formació vegetal també es relaciona amb les grans unitats edàfiques i geomorfològiques, en la mesura que aquestes són una expressió de les condicions climàtiques actuals, a més a més de les històriques.
Segons la classificació del WWF nature es distingeixen 14 biomes principals al planeta.
01
Selva umbròfila

Tropical i subtropical, humit

02
Selva tropòfila

Tropical i subtropical, semi-humit

03
Bosc tropical de coníferes

Tropical i subtropical, semi-humit

04
Bosc temperat de frondoses

Temperat, humit

05
Bosc temperat de coníferes

Temperat fred, humit

06
Boscos boreals/ Taiga

Subàrtic, humit

07
Praderies, sabanes i matolls tropicals i subtropicals

Tropical i subtropical, semi-àrid

08
Praderies, sabanes i matolls temperades

Temperat, semi-àrids

09
Praderies indundades i sabanes

Temperat a tropical, aigua dolça o salobre inundades

10
Praderies i matolls de muntanya

Clima alpí o de muntanya

11
Tundra

Àrtic

12
Bosc, matoll i escleròfil mediterranis

Temperat càlid, semi-húmit a semi-àrid amb precipitacions d’hivern

13
Deserts i arbustius xeròfils

Temperat a tropical, àrid

14
Manglar

Subtropical i tropical, inundats d’aigua salada

8 Ecosistemes característics en la Comunitat Valenciana.

La Comunitat Valenciana ofereix una gran varietat d’ecosistema d’una riquesa extraordinària.
Hi ha dos tipus d’ecosistemes:
Ecosistemes Aquàtics:
Zones Humides, “L’Albufera” és una de les zones més humides més importants de la Mediterrània,
Rius, com “la Vall del Cabriol” és el bosc millor conservat de tota la Comunitat Valenciana,
Illes, són llocs d’una gran riquesa marina on abunden nombroses aus com l’Illa de Tabarca
Costes, tenen una gran presència de peixos, crustacis i altres invertebrats, com la zona litoral del parc natural de Serra Gelada de la Comunitat Valenciana.
Ecosistemes Terrestres: Com el Matoll Mediterràni, els Boscos Caducifolis i el Bosc Mediterràni.
http://parquesnaturales.gva.es/web/indice.aspx?nodo=2096&idioma=C/

9 Lectura: Recuperar les dunes a les nostres platges

A les darreries dels anys setanta es va iniciar un procés que avuí s’hauria de rectificar i, de fet, ja s’està intentant. Em refereixo a la decisió d’ocupar els espais litorals amb edificacions per al turisme. Els aiguamolls que s’havien assecat pel conreu es feien servir per fer-hi urbanitzacions i construir-hi xalets i apartaments. Les dunes que s’havien salvat van ser buidades i la sorra va anar a parar a la construcció.
Després van venir episodis dramàtics perquè la mar en els temporals d’hivern es menjava la sorra de les platges, com a Sitges, i es va decidir extreure sorra del fons marí, actuació caríssima que a més causa la destrucció del medi, per reparar els mals a les platges i salvar el negoci del turisme que donava de menjar a moltes famílies. Darrerament els estudiosos s’han adonat de la funció de les dunes i han donat el crit d’alarma. Les dunes litorals, en el seu sentit funcional, són la reserva de la sorra de les platges, configuren la seva continuació i constitueixen un dipòsit de materials enfront els grans temporals marins.
De fet les dunes són una assegurança de continuïtat de les platges. Les poques que encara conserven una bona formació dunar disposen d’un regulador ambiental que a més de garantir el correcte funcionament dels ecosistemes litorals i, per tant la diversitat de les espècies, garanteixen els espais de bany dels municipis costaners. Suprimir les dunes per disposar de territori edificable, o aprofitar la seva sorra, ha comportat durant les darreres dècades la destrucció d’un sistema natural que necessitem. El sector de població que utilitza les platges representa un percentatge molt important de la indústria turística i aquesta demanda a les autoritats espais de sorra per als banyistes.
Un problema afegit: la “neteja” mecànica generalitzada a tota la superfície de la platja no dona possibilitats al desenvolupament de les espècies vegetals i animals necessàries. Així que caldrà aplicar formes de neteja zonal i manual que preservin els espais vitals per al desenvolupament dels ecosistemes. Regirar la sorra una i altra vegada només serviex per invertir repetidament el de baix a dalt, el de dalt a baix, la mateixa pell de plàtan te la pots trobar el dilluns, el dimecres, el divendres, el diumenge i anar alternant fins la descomposició.
Després de moltíssims anys de malmetre les dunes litorals, per fi, i segurament degut a la realitat del canvi climàtic, apareix un corrent favorable per recuperar les dunes perdudes. S’escriuen llibres, i els ecologistes fan propostes a alguns ajuntaments que entenen que calen mesures correctores per conservar les seves platges i s’hi esforcen: Vandellós, Torredembarra, Gavà, Castelló d’Empúries, per citar algunes de les poblacions catalanes que s’estan ocupant en la recuperació dunar fent una aposta intel•ligent per la bona salut litoral, ens serveixen d’exemple.
[…] HÈCTOR GALVANY | 26/07/2012 Vilanova Digital

10 Exercicis

1. Què entenem per ecosistema?
2. Quins dos elements integren un ecosistema?
3. Ordena de menys a més complex els conceptes de biosfera, ecosistema i ecosfera.
4. Creus que hi ha altres planetes dins de l’ecosfera que forma el Sol?
5. Per què la lluna no pot albergar un ecosistema?
6. Imaginat un riu com l’Amazones. Descriu el biòtop i la biocenosi.
7. Ara imaginat un bosc mediterrani i elegeix una espècie d’esser viu que l’habite. Anomena l’habitat i el de nínxol ecològic d’eixa espècie.
8. Què són els factors abiòtics? I els factors biòtics?
9. Quin tipus de factor és la pressió atmosfèrica? I la il·luminació del Sol? I la presència de depredadors?
10. Fica un exemple de factor geogràfic, ambiental, edàfics o químic.
11. Explica dos tipus de relacions interespecífiques.
12. Digues quina relació biòtica s’estableix en els següents casos:
a) Una zebra i la seva cria
b) Un esquirol i l’arbre on viu
c) Un tauró i una rèmora
d) Un banc de peixos
13. Omple el següent quadre dient si cada una de les espècies relacionades es veuen beneficiades, perjudicades, o cap de les 14. Posa un exemple de cada una de les següents relacions biòtiques:
a) Familiar
b) Gregària
c) Parasitisme
d) Inquilisme
e) Depredació – presa
15. Què són els nivells tròfics?
16. Quins éssers vius són els productors? Quins éssers vius són els consumidors primaris? Quins éssers vius són els consumidors terciaris o superdepredadors?
17. En quin nivell tròfic hi ha menys individus d’una mateixa espècie?
18. D’on prové majoritàriament l’energia dels ecosistemes? Aquesta energia forma un cicle o un flux? Per què?
19. Mira la xarxa tròfica del punt 3.5.3 i fes tres cadenes trófiques amb diferents nivells tròfics.
20. Observa aquesta xarxa pròpia d’un prat i indica si les frases següents són certes o falses.
a) La llagosta verda menja pregadéus.
b) El conill i la llagosta verda són consumidors primaris.
c) Hi ha alguna cadena que té fins a 6 nivells tròfics.
d) El pregadéu és un carnívor.
e) Les aranyes són preses dels gripaus.
f) Les papallones són preses de diferents depredadors.
g) Si desapareguessin els pregadéus, la xarxa alimentària no podria compensar els efectes sobre els altres nivells tròfics.
h) La llagosta verda és clau en aquesta xarxa: la seva desaparició causaria la mort de diverses espècies.
i) S’ha produït una plaga de ratolins. Una de les causes pot ser la desaparició dels falcons.
21. Fes un esquema del punt dels ecosistemes aquàtics.
22. Fes un esquema del punt dels ecosistemes terrestres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *