Tema 6: Sistema nerviós i endocrí

1 Introducció

Finalitzat l’estudi de la nutrició, ara ens endinsem en l’estudi d’altra funció: la relació, la funció més complexa i que ens defineix com éssers humans.

2 La funció relació

La definició bàsica de la relació és la següent
És la funció basada en la captació de les variacions del mitjà, els cridats estímuls, la seva avaluació i l’emissió de les respostes adequades.
La funció de relació en els animals es coordinada per dos sistemes: el sistema nerviós i el sistema endocrí. Els dos sistemes treballen coordinadament per donar la resposta més adequada als estímuls captats.
El sistema nerviós rep informació, la interpreta elabora respostes i les transmet als efectors de manera que coordina el cos dels animals. El moviment es produeix quan els músculs es contrauen i es relaxen, és a dir, quan l’aparell locomotor executa la resposta motora ordenada pel sistema nerviós.
Aquestos passos (rebre informació, interpretar-la i elaborar la resposta, transmetre la resposta) són els bàsics en qualsevol resposta nerviosa i garanteixen el bon funcionament del cos humà i de qualsevol sistema.

El sistema endocrí format pel conjunt de totes les glàndules endocrines controla accions lentes, de llarga durada, a través d’uns missatgers químics: les hormones. La producció de llet per les mames, la menstruació, la metamorfosi d’alguns animals, el creixement… són exemples de processos controlats per hormones.
Un exemple del funcionament bàsic del sistema nerviós és el següent:
Un ull rep una destellada de llum, aquesta informació arriba al nostre cervell i elabora una resposta “tanca la parpella”, aquesta ordre viatja pels nervis fins a l’ull que executa l’acció.

3 Morfologia del Sistema nerviós

Està format per:

  • Els nervis. fibres fines i llargues que recorren el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els òrgans sensorials i les altres parts del cos
  • Els centres nerviosos. Processen la informació que els arriba dels òrgans sensorials i elaboren les respostes. Són els següents:
    • L’encèfal. Es troba al cap, protegit pels ossos del crani. Té forma ovalada. Consta de tres parts: el cervell, el cerebel i el bulb raquidi.
    • La medul·la espinal. És un llarg cordó que recorre l’interior de la columna vertebral. Està connectada directament a l’encèfal.

El sistema nerviós està format per unes cèl·lules especialitzades anomenades neurones, encarregades de transmetre els impulsos nerviosos que no són altra cosa que impulsos elèctrics amb què funciona tot el sistema nerviós.

3.1 Les neurones

Les neurones són les unitats bàsiques del sistema nerviós, són les encarregades de transportar les senyals elèctriques o impulsos, que transmeten a través de fibres anomenades axons. Aquests impulsos passen ràpidament de neurona a neurona. Cada una d’aquestes neurones, pot estar unida a una neurona, o inclòs a cents d’elles.
A diferència de la gran majoria de cèl·lules del cos, les neurones no es divideixen quan arriben a la maduresa i no es poden substituir per altres de noves.
L’estructura bàsica de les neurones, és la zona receptora de senyals i una llarga fibra anomenada axó, l’extrem receptor de l’axó conté uns filaments curts anomenats dendrites, que es connecten amb l’axó terminal de les neurones veïnes produint la sinapsi.
L’axó també s’anomena fibra nerviosa. Pot estar recobert per una sèrie de cèl·lules que formen l’anomenada veina de mielina que és de color blanc. Els feixos d’aquests axons formen l’anomenada substància blanca del sistema nerviós. . Els cossos neuronals i els axons sense beina de mielina formen l’anomenada substància gris.
Hi ha tres tipus de neurones:

  • Sensorials: s’activen amb estímuls físics.
  • Associació: s’activen amb les neurones sensorials, processant la seva informació i emetent les ordres.
  • Motores: són les encarregades de provocar la reacció del cos quan els i arriba l’ordre de les neurones d’associació.

3.2 La sinapsi

Les neurones es connecten entre si sense arribar a tocar-se (sinapsi). Els receptors estimulen en la neurona l’impuls nerviós que avança pel axó fins el botó sinàptic o terminal, allí provoca la generació d’unes petites vesícules que contenen unes substàncies anomenades neurotransmissors, que travessen la fissura sinàptica i són captades per les dendrites de la següent neurona, generant en ella un nou corrent elèctrica i així successivament, fins arribar als òrgans efectors. És la denominada transmissió de l’impuls nerviós.

3.3 Els nervis

Els nervis són filaments de substancia nerviosa que es ramifiquen per tot el cos i formen part del sistema nerviós perifèric.
Existeixen varies classificacions.

Segons el lloc de procedència:

  • Nervis cranials: són els que surten des de l’encèfal.
  • Nervis raquidis: són els que surten des de la medul·la espinal.

Segons la funció:

Nervis sensitius: la seva funció es transportar les excitacions del exterior fins els centres nerviosos.
Nervis sensorials: els trobem dins dels nervis sensitius, s’encarreguen de transportar els estímuls dels òrgans dels sentits.
-Nervis motors: transmeten els estímuls de moviment o secreció en músculs i glàndules respectivament.
Nervis mixtes: poden funcionar tant com a sensitius o com a motors.

3.4 Elements del Sistema Nerviós: el S.N.C i el S.N.P.

El sistema nerviós humà conté dos subsistemes: el sistema nerviós central o SNC i el sistema nerviós perifèric o SNP
El SNC és el centre regulador de l’organisme, integra totes les informacions de l’organisme i del medi extern, envia impulsos als músculs i a les glàndules, coordina les activitats de l’organisme.
El SNP està format per la xarxa de nervis i ganglis que s’estenen per l’organisme.

3.5 El Sistema Nerviós Perifèric (SNP)

És el conjunt de nervis que connecten el sistema nerviós central (l’encèfal i la medul·la espinal) amb les diverses parts del cos. Els nervis són llargs fils constituïts per feixos d’axons de diferents neurones. Els més gruixuts presenten una membrana externa protectora. És doncs una estructura similar a la dels cables elèctrics domèstics, veure punt 6.3.3.
El SNP Inclou dos subsistemes: per una banda, el SN autònom que regula automàticament les funcions vitals de l’organisme de manera independent de la nostra voluntat, com és ara les funcions vegetatives i viscerals (digestió, circulació, sudoració, tec.), i així manté l’equilibri del nostre medi intern. L’altre subsistema és el sistema nerviós somàtic relaciona l’organisme amb el món exterior a través dels nervis sensorials o aferents (traslladen al SNC les informacions dels sentits externs i interns) i a través dels nervis motors o eferents (traslladen els impulsos del SNC als músculs i les glàndules.

3.6 Sistema Nerviós Central (SNC)

És la part més essencial del sistema nerviós, donat que d’ell depenen des de les funcions més complexes (sentiments, raonament…) fins les més elementals (moviment de músculs…).
Està constituït per:
L’encèfal, que es troba dins el crani i és la part més important de sistema nerviós. Els nervis sensorials i la medul·la espinal li transmeten la informació. Un cop analitzada la informació, envia les ordres per mitjà de la medul·la i dels nervis motors.
La medul·la espinal, es troba dins de la columna vertebral i connecta per la part superior de l’encèfal.
La medul·la espinal
La medul·la espinal és un cordó nerviós, blanc i cilíndric tancat dintre de la columna vertebral. La seva funció més important és conduir, mitjançant les vies nervioses que està formada, el corrent nerviós que conduïx les sensacions fins al cervell i els impulsos nerviosos que duu les respostes del cervell als músculs.

Comença per dalt en el forat occipital del crani, com a continuació del bulb raquidi (de l’encèfal), i acaba a nivell de la vora inferior de L1 (la primera vèrtebra lumbar).

La medul·la espinal és una estructura de forma cilíndrica que està situada a l’interior del conducte raquidi. La seva funció és la conducció dels senyals nerviosos motrius (procedents del cervell i es dirigeixen cap al tronc i extremitats) i sensitius (en sentit contrari). La medul·la espinal humà està dividit en 31 segments diferents; i en cada segment, a dreta i a esquerra hi han els nervis espinals que condueixen els senyals motrius i sensitius esmentats.

Si féssim una secció transversa de la medul·la podríem distingir les següents estructures:
Conducte ependimari: s’origina a l’extrem caudal del quart ventricle i s’estén al llarg del bulb raquidi i medul·la. Comunica el centre de la medul·la amb les cavitats cerebrals.
Substància grisa: es troba al voltant del conducte ependimari, presentant una forma típica d’ales de papallona.
Substància blanca: es troba envoltant la substància grisa.
La substància grisa són majoritàriament interneurones, que són aquelles que transmeten senyals dins del sistema nerviós central, cossos cel·lulars de neurones motrius i cèl·lules glials; està plena de fluid cefaloraquidi.
La substància blanca consta principalment de fibres nervioses llargues proveïdes d’embolcall de mielina que recorren cap a dalt i cap a baix la medul·la espinal a intervals regularment distribuïts, i en cada costat de la medul·la espinal, es troben 31 parells de projeccions que representen les arrels nervioses. Aquestes s’uneixen directament per formar els nervis mixtos del sistema nerviós perifèric.
La medul·la espinal efectua dues funcions principals de la coordinació nerviosa;
funció reflexiva: la medul·la intervé en els actes involuntaris o inconscients com per exemple, el salt sobtat que provoca un ensurt inesperat o el cop al genoll que fa estendre la cama; per a que l’acció s’efectuï eficaçment no es requereix que l’encèfal rebi o enviï impulsos nerviosos. El reflex requereix l’estimulació de moltes neurones motrius en el moment precís i alhora la inhibició de d’altres. En aquests actes no participa la voluntat.
funció conductora: la informació nerviosa que arriba a la medul·la espinal, a través de les neurones sensorials, pot ser transmesa al llarg de la medul·la mitjançant les neurones associades. Els impulsos procedents de l’encèfal viatgen a través de la medul·la espinal, travessen altres neurones associades, abandonen la medul·la i continuen per les neurones motrius com un reflex simple, poden girar i ascendir cap a l’encèfal o poden fer ambdues coses.
Encèfal
Encèfal. És una massa de neurones d’aproximadament 1,5Kg de pes que està constituïda per fora per una substància grisa, formada bàsicament per cossos neuronals, i una substància blanca interna formada per axons. Presenta profunds entrants (cissures) que delimiten zones lobulades (circumvolucions). De diferents zones surten uns nervis denominats nervis cranials.
L’encèfal consta de quatre parts principals: el tronc de l’encèfal, el cerebel, el diencèfal i el cervell.
El tronc de l’encèfal consta de tres parts: el bulb raquidi, la protuberància i el mesencèfal.
El bulb raquidi és la part de l’encèfal que s’uneix a la medul·la espinal i constitueix la part inferior del tronc encefàlic. En el bulb es localitzen els fascicles ascendents (sensorials) i els descendents (motors), que comuniquen la medul·la espinal amb l’encèfal, a més de nombrosos nuclis o centres (masses de substància grisa) que regulen diverses funcions vitals, com ara la funció respiratòria, els batecs cardíacs i el diàmetre vascular. Altres centres regulen funcions no vitals com el vòmit, la tos, l’esternut, el singlot i la deglució.
La protuberància està situada immediatament per sobre del bulb i, igual que el bulb, està composta per nuclis i fascicles ascendents (sensorials) i descendents (motors). Conté nuclis que participen, juntament amb el bulb, en la regulació de la respiració.
El mesencèfal s’estén des de la protuberància fins al diencèfal i, igual que el bulb i la protuberància, conté nuclis i fascicles. Entre els nuclis que comprèn el mesencèfal hi ha les dues substàncies negres i els dos nuclis vermells, que participen en la regulació de l’activitat muscular.
En el tronc de l’encèfal també se situa la formació reticular. Aquest sistema s’encarrega de mantenir la consciència i el despertar.
El cerebel ocupa la porció posterior inferior de la cavitat cranial. La funció principal del cerebel és la coordinació dels moviments, de la postura i de l’equilibri. És el responsable de les accions mecàniques: caminar, montar en bicicleta, etc.
El diencèfal se situa entre el tronc de l’encèfal i el cervell. Consta de dues parts principals: el tàlem i l’hipotàlem.
El tàlem constitueix la principal estació per als impulsos sensorials que arriben a l’escorça cerebral des de la medul·la espinal, el tronc de l’encèfal, el cerebel i altres parts del cervell. A més, exerceixen una funció essencial en la consciència i l’adquisició de coneixements, és a dir, en la cognició, i participen en el control de les emocions, la memòria, les accions motores voluntàries i el desvetllament.
L’hipotàlem és un dels principals reguladors de l’homeòstasi. Regula la contracció del múscul llis i del múscul cardíac, així com les secrecions de moltes glàndules. A més, intervé en les emocions i en el comportament, la ingesta de begudes i aliments, la temperatura corporal i els ritmes circadiaris.
El cervell constitueix la major part de l’encèfal i es recolza en el diencèfal i el tronc de l’encèfal. Consta de
l’escorça cerebral (capa superficial de substància grisa)
la substància blanca (subjacent a l’escorça cerebral)
els nuclis estriats (situats a la part més profunda de la substància blanca).
El cervell és el bressol de la intel·ligència, permet als éssers humans llegir, escriure, parlar, fer càlculs, compondre música, recordar el passat, planejar el futur i imaginar allò que no ha existit.

4 Sistema Nerviós Autònom (SNA)

Aquest sistema controla les funcions que realitzen les nostres vísceres independentment de la nostra voluntat. Per exemple el batec cardíac, els moviments respiratoris, la digestió, la excreció, etc. Està constituït per alguns nervis cranials (surten del crani) i per alguns nervis raquidis (surten de la medul·la). Es distingeixen dos tipus de sistema nerviós autònom:
El sistema nerviós simpàtic (SNS). És el predominant en les situacions de perill. Provoca les accions adequades para la resposta ràpida com són: augment del ritme cardíac, dilatació dels bronquis per afavorir l’entrada i sortida de gasos, augment de la sudoració, disminució del peristaltisme intestinal per disminuir l’energia invertida en la digestió, vasoconstricció de les artèries, dilatació de les pupil·les per a que entri més llum, etc.
El sistema nerviós parasimpàtic (SNPS). És el que predomina en les situacions de repòs. Provoca accions adequades para la relaxació i la inversió d’energia en la funció digestiva. Aquestes accions són: disminució del ritme cardíac, disminució del ritme respiratori, disminució de la sudoració, augment del peristaltisme intestinal, vasodilatació de les artèries, contracció de les pupil·les, etc.

5 Actes del sistema nerviós

Acte reflex. És el que es dóna quan la resposta s’elabora en la medul·la espinal. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que condueix un impuls nerviós fins la substància grisa de la medul·la i allí ho transmet a una neurona intercalar o d’associació, la qual ho passa a una neurona motora que estimula el moviment d’una fibra muscular. També es pot produir sense intervenció de la neurona intercalar, és a dir amb només dues neurones. Es tracta d’una resposta molt ràpida i inconscient davant de situacions de perill, com per exemple quan sentim una burxada en una cama. La sensació de dolor arriba al cervell després de produir-se el moviment. Es tracta dons d’una mena de curt circuit produït en el circuit normal d’un acte voluntari, per aconseguir una resposta molt més ràpida.

Acte voluntari. És el que es dóna quan la resposta s’elabora en el cervell. La seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul·la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul·la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.

6 Sistema endocrí

El sistema endocrí o sistema hormonal és un conjunt d’òrgans i teixits de l’organisme que alliberen un tipus de substàncies anomenades hormones i està constituït a més d’aquestes, per cèl·lules especialitzades i glàndules endocrines. Actua com una xarxa de comunicació cel·lular que respon als estímuls alliberant hormones i és l’encarregat de diverses funcions metabòliques de l’organisme.

6.1 Les Hormones

Són substàncies químiques alliberades a la sang per certes glàndules, les anomenades per això glàndules de secreció interna o endocrines, que actuen només sobre els òrgans que tenen cèl·lules amb receptors específics per elles. Aquests òrgans són els òrgans blanc o diana d’aquesta hormona. Un receptor específic és una molècula especial que gràcies a la seva estructura es pot combinar amb una determinada hormona i iniciar així una sèrie de reaccions. El resultat és que les hormones controlen específicament l’activitat interna dels diferents tipus de cèl·lules. D’aquesta forma es regula, per exemple, el metabolisme cel·lular, la maduració sexual del nen, el creixement de l’adolescent i la pressió sanguínia.
A diferència del sistema nerviós que origina respostes molt ràpides, com per exemple aixecar un braç, i de curta durada, per exemple mantenir-lo aixecat, les hormones produeixen respostes lentes, per exemple el creixement dels ossos, i de llarga durada, per exemple el creixement d’aquests ossos durant tota l’adolescència.

6.2 Funcions del sistema endocrí

Els òrgans i glàndules del sistema endocrí produeixen, emmagatzemen i secreten hormones; les hormones fabricades s’utilitzen internament en el cos i la seva acció pot tardar en manifestar-se. Totes les hormones produïdes estan interrelacionades. Perquè el procés funcioni de manera adequada necessita glàndules que produeixen les substàncies necessàries, un flux de sang per a transportar les hormones al llocs de recepció i un sistema, regit per l’hipotàlam, per a controlar com es produeixen i utilitzen.
Entre les principals funcions trobem:
Controlar la intensitat de les funcions químiques a les cèl·lules.
Regir el transport de substàncies a través de les membranes de les cèl·lules.
Regular l’equilibri (homeostasi) de l’organisme.
Fer aparèixer els caràcters sexuals secundaris.
Altres aspectes del metabolisme de les cèl·lules, com el creixement i la secreció.
El sistemes endocrí, nerviós i reproductiu junt amb els ronyons, els intestins, el fetge i el greix ajuden a mantenir i controlar:
Els nivells d’energia del cos
La reproducció
El creixement i desenvolupament
L’equilibri intern (homeostasi)
Les reaccions a les condicions ambientals

6.3 Anatomia del sistema endocrí

Hipotàlem. És una regió del cervell que quan rep impulsos nerviosos pot produir diversos tipus d’hormones. La majoria d’elles actuen sobre la glàndula hipòfisi.
Hipòfisi. És una glàndula de la mida d’un pèsol que es troba sota l’hipotàlem i unida a ell. Segrega moltes hormones diferents, la majoria de les quals actuen sobre les altres glàndules endocrines, per la qual cosa es pot dir que pràcticament dirigeix tot el sistema endocrí. Es pot diferenciar una part anterior anomenada adenohipòfisi i una part posterior anomenada neurohipòfisi. En el dibuix següent apareixen les hormones es produeixen en cada part i la seva funció.
Tiroide. És una glàndula situada a la base del coll. Produeix l’hormona tiroxina que actua accelerant el metabolisme cel·lular, i l’hormona calcitonina que afavoreix el dipòsit del calci en els ossos.
Paratiroide Esta formada per quatre grups de cèl·lules situats sobre la glàndula tiroide. Segrega l’hormona parathormona que provoca que els ossos alliberin calci a la sang.
Suprarenals Son dues glàndules petites que es troben cada una de elles sobre un ronyó. Produeixen les hormones aldosterona que afavoreix la reabsorció de sodi en els ronyons, el cortisol que afavoreix el pas d’aminoàcids a glucosa i l’adrenalina que prepara al cos per a l’acció.
Pàncreas. Aquesta glàndula, a més de segregar el suc digestiu pancreàtic, per la qual cosa és una glàndula exocrina, també és una glàndula endocrina donat que produeix l’hormona insulina que possibilita que les cèl·lules puguin captar la glucosa present en la sang.
Ovaris. Aquests òrgans a més de produir el òvuls també tenen funció glandular endocrina ja que produeixen les hormones anomenades estrògens que regulen els caràcters sexuals femenins secundaris (veu aguda, desenvolupament de sins, pell amb escassa pilositat, etc.).
Testicles. Aquests òrgans a més de produir el espermatozous també tenen funció glandular endocrina ja que produeixen l’hormona testosterona que regula els caràcters sexuals masculins secundaris (veu greu, major massa muscular, pell amb abundant pilositat, etc.).

7 Malalties associades als sistemes

Del sistema nerviós

Anorèxia nerviosa. És la conducta continuada de no voler menjar. Generalment s’inicia per una sensació de pànic davant la idea de excés de pes en persones amb una forta voluntat.
Autisme. És la tendència a replegar-se en el propi món interior i desinteressar-se de la realitat exterior, acompanyada de la incapacitat per a comunicar-se. Pot ser un símptoma de l’esquizofrènia.
Bulímia. És l’ingesta excessiva d’aliments com resposta davant d’un estat d’elevada ansietat. El excés de pes provoca la preocupació del pacient, amb el que augmenta l’ansietat i així la ingesta.
Dependència. Consisteix en la necessitat de consumir una determinada substància de forma habitual per a recuperar la normalitat del funcionament de l’organisme. Apareix després del consum continuat d’una determinada droga o fàrmac. Pot ser física (sí al no consumir-se es produeixen espasmes, tremolors i sudoracions, la cridada síndrome d’abstinència) o psíquica (sí hi ha incomoditat però no una autèntica síndrome d’abstinència). Segons el producte es distingeix l’alcoholisme, el tabaquisme i la drogoaddicció Les principals drogues i els seus efectes són:
cocaïna (droga estimulant que produeix eufòria i hiperactivitat seguida d’un període depressiu, amb irritabilitat i ansietat),
heroïna (droga narcòtica que adorm, evita la percepció del dolor i afavoreix l’oblit de les preocupacions),
marihuana, hashish i LSD (drogues al·lucinògenes, és a dir que alteren la percepció de les imatges i els sons reals).
Depressió. És un estat continuat de profunda tristesa, generalment acompanyada d’ansietat, desinterès general, sensació de culpabilitat i fins i tot impulsos autoagresius. Es distingeix l’exògena, que és la natural després d’una gran desgràcia i que remet amb els dies, i l’endògena, que és la deguda a una alteració en la producció o reabsorció de determinats neurotransmissors, i que precisa diversos mesos de tractament farmacològic.
Malaltia d’Alzheimer. És un trastorn neurològic degeneratiu, progressiu i irreversible que es pot presentar a partir dels 50 anys. Els primers símptomes són fallades greus de memòria i confusió en el discurs. Provoca demència i duu a la incapacitat de percebre tot el que succeeix. També s’anomena “demència pre-senil” ja que el terme “demència senil” només s’utilitza per la que apareix a partir dels 80 anys.

Malaltia de Parkinson. És una alteració dels nuclis grisos existents a la base del cervell deguda a causes encara desconegudes. Els primers símptomes són tremolors en les mans, rigidesa muscular i lentitud de moviments. Es pot presentar a partir d’edat mitjana.
Epilèpsia. És un trastorn de la funció cerebral que provoca atacs breus consistents en crisis de convulsions musculars, pèrdua de consciència i alteracions sensorials.
Esclerosi múltiple. Consisteix en la destrucció de la beina de mielina que recobreix els axons de les neurones a causa de un error del propi sistema immunològic del pacient (malaltia autoimmune). A causa de això apareixen plaques disseminades en tot el SNC. Els primers símptomes són: pèrdua de força, falta de sensibilitat i dificultats per la coordinació dels moviments.
Esquizofrènia. És una alteració greu de la personalitat, del pensament, de la percepció de l’afectivitat i de la percepció del món exterior. Pot desencadenar reaccions agressives puntuals.
Estrès. És un estat de tensió aguda deguda a la necessitat de respondre amb rapidesa a nombrosos estímuls que es perceben com amenaçadors o agressius.
Meningitis. És una infecció de les meninges que produeix febre alta, rigidesa del clatell i dolor agut
Migranya. Aquesta malaltia consisteix en crisis repetides de mals de cap molt forts, que generalment estan localitzats en la zona frontal i temporal. Solen estar acompanyats de fotofobia, necessitat de silenci i en ocasions vòmits.
Paranoia. És una sensació delirant continuada de sentir-se perseguit pels altres que paradoxalment està acompanyada d’una gran claredat per a percebre i analitzar tots els aspectes de la vida que afecten als altres.
Poliomielitis. És una infecció vírica contagiosa que produeix paràlisi i atròfia de les extremitats.

Del sistema Endocrí.

Acromegàlia Aquesta malaltia consisteix en una excessiva producció de l’hormona del creixement en un adult. Els seus símptomes més característic són l’excessiu creixement de les mans, peus, mentó, nas i d’altres ossos del crani.
Goll. Aquesta malaltia consisteix en una excessiva producció de l’hormona tiroxina. Es caracteritza per un creixement excessiu de la tiroides, que implica un embalum anterior en el coll, i per exoftalmia (ulls sortints). A més hi ha hiperactivitat, perduda de pes, insomni i irritabilitat.
Cretinisme. Aquesta malaltia consisteix en un dèficit d’hormona tiroxina durant la infància. Els efectes són deficiència mental greu, ritme metabòlic baix, escàs desenvolupament dels genitals i baixa alçada. Pot estar causada per falta de iode en la dieta o per incapacitat per absorbir-lo.
Diabetis mellitus. Aquesta malaltia consisteix en la manca o escassesa de producció de l’hormona insulina. Els símptomes són excés de glucosa en sang, orina abundant, cetones en l’alè, marejos i desmais. La de tipus 1 o infantil pot deure’s a una fallada del sistema immunològic (malaltia autoimmune). La de tipus 2 o d’adult es pot deure a trastorns del pàncrees deguts a l’edat.
Diabetis insípida. Consisteix en un dèficit d’hormona vasopressina Els símptomes són orina abundant i set.
Nanisme hipofisiari. Consisteix en un creixement insuficient a causa de manca o escassesa de producció de l’hormona del creixement.
Gegantisme hipofisari Consisteix en un creixement excessiu a causa d’excés d’hormona del creixement.

8 Exercicis

1. Imagina que el cos humà és un sistema informàtic. Comenta els diferents perifèrics que el composen i classifica’ls en receptors, creadors de respostes i efectors
Fet
2. Indica quines d’aquestes funcions realitza el sistema nerviós:
a) Donar ordres als músculs per moure el cos. S. Nerviós
b) Processar la informació que capten els òrgans dels sentits. S. Nerviós
c) Digerir els aliments. A. Digestiu
d) Regular la respiració dels pulmons i el batec del cor. S. Nerviós
e) Captar l’oxigen de l’aire. A. Respiratori
3. Dibuixa una neurona i explica les seves parts.
Veure pàgina 2 del seu dossier.
4. Què el l’impuls nerviós? Entre quines parts de les neurones es produeix?
És una corrent eléctrica que es transmet entre neurona i neurona i que porta informació entre receptors-efectors.
Des del botó sinàptic o terminal dels axons i les dendrites de la següent neurona.
5. Compta el nombre total de nervis principals que te el cos humà.
Veure dibuix pàgina 4: 43 parells 0 86 nervis.
6. Què creus que passaria si alguna persona perdera la informació dels nervis lumbars? I dels cervicals? I dels cranials?
7. Una de les fonts de lesions del sistema nerviós són els accidents de trànsit. Quines mesures es prenen per evitar les seves conseqüències?
Millorar carreteres
Millorar l’educació vial dels ciutadans
Millora la seguretat dels cotxes
8. Quina de les següents frases és la correcta?
a) El sistema nerviós autònom està format pel sistema nerviós perifèric i la medul·la espinal. Fals: Falta l’encèfal.
b) El sistema nerviós parasimpàtic està format pel sistema nerviós perifèric i la medul·la espinal.Fals: També intervé part de l’encèfal, a més a més, el perifèric s’encarrega de “coses” que passen a l’exterior del cos.
c) El sistema nerviós està format pel sistema nerviós voluntari i el sistema nerviós autònom. Vertader
d) El sistema nerviós està format pel sistema nerviós central i els nervis raquidis.Fals: Estaria millor dir Sistema nerviós Perifèric.
e) El sistema nerviós està format per l’encèfal i el sistema nerviós perifèric.Fals: Falta la mèdula espinal.
9. Quines són les funcions bàsiques de la medul·la espinal?
Funció reflexiva: la medul·la intervé en els actes involuntaris o inconscients on no participa la voluntat.
Funció conductora:la informació nerviosa que arriba a la medul·la espinal pot ser transmessa a l’encèfal.
10. Fes un dibuix bàsic de la medul·la espinal indicant les parts principals.
Veure pàgina 7 del seu dossier.
11. Defineix substància blanca i substància gris.
Substància grisa: són majoritàriament interneurones que transmeten senyals dins del sistema nerviós central, cossos cel·lulars de neurones motrius i cèl·lules glials; està plena de fluid cefaloraquidi.
Substància blanca: consta principalment de fibres nervioses llargues proveïdes d’embolcall de mielina.
12. Quina part d’una neurona es localitza a l’escorça cerebral?
Ja que és substància blanca es tractaran de cossos neuronals.
13. Fes un dibuix bàsic del encèfal indicant les parts principals.
Veure pàgina 8 del seu dossier.
14. Indica les funcions bàsiques del:
a) Cerebel: coordinació dels moviments, de la postura i de l’equilibri. És el responsable de les accions mecàniques: caminar, montar en bicicleta, etc.
b) Bulb raquidi: Comuniqca la medul·la espinal amb l’encèfal, a més de nombrosos nuclis o centresque regulen diverses funcions vitals, com ara la funció respiratòria, els batecs cardíacs i el diàmetre vascular.
c) Cervell: Bressol de la intel·ligència, permet als éssers humans llegir, escriure, parlar, fer càlculs, compondre música, recordar el passat, planejar el futur i imaginar allò que no ha existit.
d) Hipotàlem: Regula la contracció del múscul llis i del múscul cardíac, així com les secrecions de moltes glàndules. A més, intervé en les emocions i en el comportament, la ingesta de begudes i aliments, la temperatura corporal i els ritmes circadiaris.
15. Què passaria si patirem una lesió en:
a) En el cerebel: perdriem la capacitat de fer accions mecàniques, a més de patir vertígen, etc.
b) En el bulb raquidi: No arribaria la informació al encèfal i es detendrien les funciones vitals.
c) En medul·la espinal: No podriem fer actes reflexos i la información ni arribaria a l’encèfal ni tornaria d’ell.
d) Escorça cerebral: No podriem fer actes conscient superiors com recordar, calcular, parlar, etc.
16. Classifica aquests moviments en voluntaris i reflexos:
a) Retirem la mà d’una punxa de rosal. Reflex.
b) Clavem una puntada de peu a una pilota. Voluntari
c) Allarguem la mà per agafar un got d’aigua. Voluntari
d) Retirem la mà d’un pot molt calent. Reflex.
e) Ens aixequem d’una cadira. Voluntari
17. Quina de les següents frases és la correcta?
a) En un acte reflex no intervé la medul·la espinal. Fals
b) En un acte reflex com a mínim intervenen tres neurones.Vertader
c) En un acte reflex sempre intervé la medul·la espinal. Fals
d) L’acte reflex està controlat per l’encèfal. Fals
e) L’acte reflex permet una resposta ràpida i voluntària Fals
18. Qui regula els sistema nerviós autònom?
Bàsicament el nervis cranials i raquidis.
19. Explica quin sistema estarà actiu, simpàtic o parasimpàtic, en els següents casos:
a) Estic prenent el sol a la platja. Parasimpàtic
b) He anat a veure una pel·lícula molt bona al cinema. Simpàtic
c) Estic jugant a handbol en el meu equip.Simpàtic
d) Acabe de dinar un menú molt abundant. Parasimpàtic

20. Explica la reacció que tindrà cada noi en el dibuix de la pàgina següent. Descriu, en cada cas, els processos del sistema nerviós
a) El noi va a tocar una bombeta de llum que està a molta temperatura, per tant en cremarà. Llavors, el seu òrgan sensorial del tacte rebrà la informació de l’alta temperatura i se l’enviarà a a la mèdula espinal, aquesta eleborarà la resposta de llevar la mà que enviarà de forma automàtica als muscles del braç. Aques acte en reflexe i involuntari. La sensació de dolor arriba al cervell després de produir-se el moviment, ja que també s’envia la senya a l’encefal.
b) Es tracta d’un acte més complexe, ja que la xica es sorpendrà segons la seva experiència prèvia respecte a eixa situació. Per tant, es tracta d’un acte voluntari en el que intervé el cervell.
En general, a seva coordinació nerviosa consisteix en una neurona sensitiva que comunica amb una neurona de la medul·la, la qual comunica amb una neurona que va fins el cervell, allí intervenen diverses neurones (neurones d’associació) i s’emet un impuls nerviós de resposta que descendeix per la medul·la i, a través d’una neurona motora, arriba fins el múscul. En aquest cas sí hi ha consciència de la resposta decidida.
En aquest cas, si considerem que la primera informació es dóna pels ulls, la informació no passarà per la mèdula ja que la informació es transmet pels nervis craneals fins el cervell, que elaborarà la resposta i que es transmetrà pels nervis craneals (per formar una paraula, per exemple) i per la mèdula (per a alçar els braços, per exemple).
21. Indica 3 accions que provoca els sistema nerviós simpàtic? I el parasimpàtic?
Simpàtic: Augment del ritme cardíac, dilatació dels bronquis per afavorir l’entrada i sortida de gasos, augment de la sudoració, disminució del peristaltisme intestinal per disminuir l’energia invertida en la digestió, vasoconstricció de les artèries, dilatació de les pupil·les per a que entri més llum.
Parasimpàtic: Disminució del ritme cardíac, disminució del ritme respiratori, disminució de la sudoració, augment del peristaltisme intestinal, vasodilatació de les artèries, contracció de les pupil·les.
22. Completa les següents frases sobre el sistema endocrí:
a) Està format per …. Substàncies anomenades hormones i està constituït a més d’aquestes, per cèl·lules especialitzades i glàndules endocrines.
b) Té les següents funcions…Alliberar hormones que s’encarreguen de diverses funcions metabòliques de l’organisme.
c) Les seues glàndules principals són…Hipòfisi, Tiroide, Paratiroide, Suprarenals, Pàncreas, Ovaris, Testicles.
23. Raona la següent afirmació: “El bon funcionament del sistema endocrí és fonalment per a gaudir d’una bona salut”
En aquesta resposta es vol veure la capacitat de redació de l’alumnat. És evident que el sistema endocrí és bàsic pel creixement, per a grans canvis del cos humà (maduressa, embaràs, etc), etc.
24. Quina malalties es caracteritza per
a) la incapacitat per comunicar-se? Autisme
b) convulsions musculars? Epilèpsia
c) pèrdua de força, falta de sensibilitat i dificultats per la coordinació dels moviments? Esclerosi múltiple
d) mals de cap, fotofobia, i necessitat de silenci? Migranya
e) tremolors en les mans, rigidesa muscular i lentitud de moviments? Malaltia de Parkinson
f) tenir la certesa d’estar sent observat i perseguit pels altres persones? Paranoia
25. Quines conseqüències pot tenir una lesió en els següents òrgans:
Exercici de cerca d’ells en internet o enciclopèdies.
a) Pàncrees: Diabetes, regulació de la glucosa present en la sang
b) Càpsules suprarenals: Per exemple: Malaltia d’Addison: greus dolors abdominals, diarrea, vòmits, debilitat muscular profunda i fatiga, pressió sanguínia extremadament baixa, pèrdua de pes, insuficiència renal, canvis en l’estat d’ànim i personalitat.
O, Síndrome de Cushing.

c) Paratiroides: Hiperparatiroïdisme i hipoparatiroïdisme. L’excés de funció de les glàndules paratiroides es coneix com hiperparatiroïdisme, i sol cursar amb elevació dels nivells plasmàtics de calci i fragilitat òssia, que condiciona una major susceptibilitat a patir fractures. La funció insuficient de les glàndules paratiroides (hipoparatiroïdisme) és molt menys freqüent, i generalment es presenta després d’una cirurgia sobre la glàndula tiroide, que comporta l’existència d’hipocalcèmia.
d) Tiroides: Goll. http://www.mgc.es/ca/ps/ps_especialitat?esp=esp6

9 Activitats Finals

  1.  Fes un mapa conceptual del Sistema Nerviós
  2. Fes un mapa conceptual del Sistema Endocrí
  3. Per què creus que es diu que el pàncrees és una glàndula mixta? Perque pertany a l’aparell digestiu i al sistema endocrí., i perque fa secrecions internes al sistema circulatori i externes al aparell digestiu. És a dir, aboca susbstàncies a la sang i al tub digestió (duodé-intestí prim)
  4. Esbrina si hi ha cap diferència entre els hemisferis del cervell humà.

De la vikipedia cervell:
Tot i que ambdós hemisferis humans són oposats, no són la imatge geomètrica invertida un de l’altre. Des d’un punt de vista purament morfològic són asimètrics. Aquesta asimetria depèn d’una pauta d’expressió gènica també asimètrica durant el desenvolupament embrionari de l’individu, i no està present en parents propers a la filogènia a l’humà com pot ser el ximpanzé. Per aquesta raó, l’estudi d’impressions cranials d’avantpassats del gènere Homo té entre els seus objectius determinar la presència o no de asimetria en les telencefàliques, ja que és un tret d’augment de l’especialització, d’una capacitat cognitiva més complexa.[2.
Les diferències funcionals entre els hemisferis són mínimes i només en algunes poques àrees s’han pogut trobar diferències quant al funcionament, existint excepcions en persones que no es van observar diferències. La diferència de competències entre els dos hemisferis cerebrals sembla ser exclusiva de l’ésser humà. S’ha dit que el llenguatge i la lògica (les àrees actualment més conegudes especialitzades en el llenguatge són la Broca i la de Wernicke, encara que al fer un procés lingüístic és probable que tot el cervell estigui involucrat-gairebé indubtablement les àrees de la memòria participen en el procés del llenguatge-, les àrees de Broca i de Wernicke es troben en la majoria dels individus en l’hemisferi esquerre, per la seva banda les àrees més involucrades en la lògica i activitats intel·lectuals s’ubiquen principalment en el còrtex prefrontal, tenint potser les àrees temporals esquerres gran importància per a processos d’anàlisi i síntesi com els que permeten fer càlculs matemàtics) aquestes àrees doten a l’individu de major capacitat d’adaptació al medi, però amb processos d’aprenentatge molt més dilatats, i com a tal més dependents dels seus progenitors durant l’etapa de cria.

Comments are closed