Tema 6: Manifestacions de la dinàmica terrestre

 

  1. Fenòmens geològics associats al moviment de les plaques:

    1. Isostasia
    2. Vulcanisme
    3. Terratrémols
    4. Formació de serralades
    5. El pla de Benioff.
    6. Les dorsals oceàniques.
    7. Les fosses submarines i  la subducció.
    8. Les estructures tectòniques: plecs, falles i mantells de corriment.
    9. El cicle de les roques.
  2. Utilització de la tectònica de plaques per a la interpretació del relleu i dels esdeveniments geològics.

  3. Valoració de les conseqüències de la dinàmica de l’interior terrestre en la superfície del planeta.

  • Deformaciones per fractura: diaclases i falles.

  • Plegaments: elements i classificació.

  • Cicle de les roques.

  • Isostàsia.

  • Origen de les serralades.

En aquest tema anem a veure quines conseqüències s’hi poden extraure de la Tectònica de Plaques i si es compleixen en la realitat. Parlarem de volcans, terratremols, formació de serralades, plecs, falles però començarem en el més nou de tots: La isostàsia.

1.- Isostàsia: l’escorça en equilibri

Com ja hem vist, la part superior dels continents està formada per l’escorça , amb una densitat de 2,7 g/cm3 i la part inferior d’escorça basàltica, amb una densitat de 3,0 g/cm3. Sota aquestes capes hi ha el mantell superior, que té una densitat de 3,4 g/cm3. Com podríem esperar, les capes més denses es troben sota les capes que ho són menys.

Què ocorrreix en el món real si dins un dipòsit d’aigua es posen blocs de fusta, que té una densitat aproximada de 0,65 g/cm³?

practica 2 - isost1

Donc  s’observa que suren a l’aigua. A més a més, els blocs més alts tenen una porció submergida major, ja que com que són més pesants necessiten major empenta per sota.Si sobre un d’aquests blocs hi col·loquem un objecte, se submergeix una mica més.
Ara compara la figura dels blocs de fusta amb la secció de l’escorça terrestre de la figura del costat i observa les semblances.

practica 2 - isost2

Les àrees continentals més altes (muntanyes) necessiten una capa granítica més profunda per tal d’estar en equilibri sobre les capes més denses i profundes. Aquesta explicació no implica que el mantell sigui líquid com l’aigua de l’esquema.

Per tant, definiim la isostasia com:

La isostàsia és la condició de equilibri que presenta la superfície terrestre a causa de la diferència de densitat de les seves diferents parts, i va ser enunciat a finals del segle XIX.

Aixó te varies implicacions:Captura de pantalla completa 18122012 90728

  • Quan xoquen dos plaques i es formen serralades, aquestes no creixen tan com deuria perque el pes de la mateixa serralada fa que s’enfon-se  a l’astenosfera. Aquest fenòmen està passant a l’Everest.
  • Si una zona perd un pes extra, com por exemple, una massa de gel, aquesta zona s’elevarà. Aquest fenòmen està passant a la península Escandinava.

 

Més informacio:

2.- Volcans

2.1 Què és un volcà?

Volcan-Arenal-en-erupcion

Volcà Arenal en erupció

La paraula volcà prové de l’illa Vulcano, al sud-est de la costa d’Itàlia. A causa de la freqüència de les activitats eruptives en aquesta illa, els romans la consideraven la forja de Vulcà, el déu del foc i el creador d’armes.
Des d’aleshores un volcà és una manifestació de la dinàmica de la Terra, que s’expressa mitjançant la sortida a l’exterior de matèria fosa de l’interior. Així doncs, hi ha volcans allà on les vies de pas són prou fondes per arribar a comunicar els llocs on es troba la matèria fosa amb la superfície.

2.2 Parts d’un volcà

Un volcà consta de les següents parts bàsiques:

  • Cambra magmàtica: és el magatzem intern on s’acumula la matèria sotmesa a gran temperatura i pressió anomenada magma. Aquesta cambra és situada a una profunditat que va des de 10 fins a 70 km.
  • Xemeneia o conducte de sortida: és la fractura a través de la qual surt el magma a l’exterior.
  • Con volcànic: és l’elevació del terreny formada pels materials emesos pel volcà.
  • Cràter: és una petita depressió situada al vèrtex del con volcànic amb forma de con invertit boca de la xemeneia. Quan aquest té un gran diàmetre l’anomenem caldera. Dins d’aquesta cladera hi ha cràters molts petits que anomenem hornitos.
    Parts i

    Parts i tipus de volcans

2.3 Tipus de Volcans

Els volcans es poden classificar de moltes formes diferents. Ací teniu les més habituals:

  • Vulcanià: El nom ve de les erupcions del volcà Vulcà. Solen ser explosives i formen núvolc foscos de cendra. La lava és més pastosa i viscosa i entre erupció i erupció s’encrosta ràpidament i tapona la xemeneia. L’erupció és molt violenta i la lava es polvoritza en cendres o bé en forma de pedra tosca. Hi ha pocs piroclasts grossos llançats a fora. Es produeix una columna de gasos (CO2 i derivats del sofre). Les colades volcàniques són poc extenses i escasses. Solidifiquen molt ràpidament i constitueixen les roques anomenades riolites.
  • Hawaià: Normalment volcans fissurals, en els quals la lava sol ser poc densa. Típic dels volcans de Hawai. Els altres productes, com gasos i piroclasts, són molt escassos. L’erupció és contínua i el cràter és un llac de lava que gairebé mai no es buida; la lava bull i s’escampa per desbordament.
  • Peleà: La lava és molt viscosa. Les erupcions estan separades per grans intervals. La lava, molt pressionada dintre de la xemeneia, s’obre pas pels costats i baixa vessant avall. El nom ve del volcà Pelé. Les erupcions són molt destructores, perquè provoquen allaus de cendres incandescents.
  • Estrombolià:  Reben el nom de Stromboli, petita illa volcànica de la costa italiana. La lava té una proporció més elevada de sílice i per tant és menys fluida. El tipus d’erupció també és contínua i la lava també està en ebullició constant, però quan es posa en contacte amb l’aire, els gasos que empresona es desprenen violentament i donen lloc a explosions moderades, rítmiques i contínues.

 

2.4 Productes volcànics

Recordem que un volcà s’origina com a resultat de la sortida a l’exterior del magma fos a través d’una esquerda. És just el magma el producte volcànic més conegut però, què és el magma?

Un magma és una massa de roques foses i de gasos.

Els magmes tenen el seu origen entre la litosfera i el mantell superior, on hi ha prou temperatura per fondre les roques. Un augment local de la temperatura o una de disminució de la pressió són els factors que poden donar lloc a què es produeixi el magma.
Però el magma no és l’únic que expulsa un vulcà, yambé hi ha altres productes Volcànics:

  • Productes gasosos: El magma és ric en gasos, perquè està sotmès a grans pressions. Hi ha gasos combustibles o inflamables (hidrogen i hidrocarburs) que en contacte amb l’atmosfera produeixen flamarades a causa de la seva elevada temperatura, i gasos incombustibles (nitrogen, diòxid de carboni i vapor d’aigua) que són expulsats en grans quantitats.
  • Productes líquids: reben el nom de lava, que és el magma alliberat de gasos. Quan surt a l’exterior, la lava vessa al voltant del cràter en forma de colades volcàniques, que s’hi acumulen i formen el con volcànic. Pot ser fluida, depenent de la seva composició química i en particular del seu menor o major contingut de diòxid de silici. La lava poc viscosa no té molt sílice i la lava viscosa en té molta. La temperatura de la lava és variable, oscil·la entre 900 i 1300 graus centígrads. En refredar-se, produeix roques volcàniques.
  • Productes sòlids o piroclastos: són fragments de lava que se solidifiquen prematurament, taponant el cràter o la xemeneia, i que són llençats a l’atmosfera en forma explosiva, com a conseqüència de la pressió creada per l’acumulació dels gasos a l’interior. Segons la grandària, reben diversos noms.
    • Les bombes volcàniques són de gran tamany, amb un diàmetre entre 5cm i 5m. Les primeres que expulsa són trossos, coàguls, de lava fluida que es refreden abans d’arribar a terra. Tenen forma esferoïdal o de fus, adquirida en la ràpida rotació que experimenten durant el seu vol. A vegades tenen una escorça esquerdada com la del pa. Els blocs són trossos de roques de l´escorça que forma el sostre de la cambra magmàtica que han estat arrossegats pels gasos que sortiren per les fissures al començament de l´activitat volcànica
    • El lapil·li té el tamany de les graves, un diàmetre entre 2 i 5 mm. Són escòries molt esponjoses i lleugeres. Quan els elemenets són grossos, desiguals i de color fosc s’anomemen tosca. Les gredes són pedretes petites de dimensions més igualades
    • Els cendres volcànics són molt polsoses, el seu diàmetre és més petit de 2mm. El nom de cendres no s’ha d’entendre referit a material residual d’una combustió. Són trossos minúsculs de lava solidificada.

L’emissió de lava, gasos i materials piroclàstics pel cràter d’un volcà, l’anomenem erupció.

Més informació dels volcans com predicció o mesures en cas de que es produeix-ca un prop d’on esteu en el Tema 1 de 2n d’ESO de Ciències Naturals.

També vos recomane la lectura del creixement d’una illa en Japó en 2104.

 

2.5 Els volcans i les plaques tectòniques

Que un volcà siga d’un tipus o d’un altre, com hem dit, depen del tipus de magma que l’origina y aquesta variable depen del lloc respecte a les plaques on estiga situat el volcà.

La teoria de la tectònica de plaques afirma que els volcans s’originen a le zones d’interacció entre vores de les plaques:

  • A les vores convergents la placa que penetra en el mantel davall de l’altra es pot fondre parcialment, això forma magmes que creen volcans rics amb sílice, ja que s’incorpora una gran quantitat d’aigua provenent de l’oceà. Per tant, els volcans soles ser estrombolià o vulcanià.
  • A les vores divergents ente les plaques s’obrin fisures que comuniquen el mantell i la superfície i les roques del mantell generen volcans, pero amb poc contingut de silice, són els volcans peleans.
  • Els volcans que apareixen lluny de les vores de plaques estàn relacionats amb l’ascens de roques molt calentes, és a dir, corresponent a punts calents del planeta. Aquest tipus de volcan tenen poca quatitat de sílice i dóna lloc al tipus hawwaià.

3 Terratrèmols

Terretremol-1

Efectes d’un terratrèmol en una carretera.

Els terratrèmols encara que són menys espectaculars que les erupcions volcàniques, són una altra de les manifestacions del nostre planeta.
Els seus danys acostumen a ser més forts i amb un número més gran de víctimes, ja que moltes vegades no sabem quan han de passar.
Per entedre millor els terratremols imagina que doblegues un regle de plàstic. Arriba un moment que el regle no es pot plegar més i es trenca. En el moment en què es produeix el trencament, l’energia que has estat aplicant s’allibera de manera sobtada produint un moviment ràpid dels dos extrems trencats i “ones sísmiques”, algunes de les quals pots percebre en forma del soroll del trencament.
Un terratrèmol es produeix quan les forces internes de la Terra són prou importants com per a fracturar roques i fer-les moure. El trencament (o bé el lliscament de dues masses ja trencades) sobtat allibera una gran quantitat d’energia que viatja per la Terra en forma d’ones sísmiques.
Molts dels terratrèmols es generen dins dels primers 600 km cap a l’interior terrestre. Sembla que a profunditats més grans les roques es comporten d’una manera “plàstica” (intenta fer el mateix que abans amb una barra de plastilina).
A l’any es produeixen al voltant d’un milió de sismes, encara que la major part d’ells són de tan petita intensitat que passen desapercebuts. També poden originar-se per erupcions volcàniques, impactes de meteorits, explosions nuclears, etc.

3.1 Parts d’un terratremol

El punt exacte on un terratrèmol s’origina s’anomena hipocentre. Aquest és el punt d’on parteixen les ones sísmiques de forma concèntrica, en totes direccions.
El punt de la superfície terrestre on arriben per primera vegada les ones sísmiques és l’epicentre. El terratrèmol tindrà aquí la màxima intensitat i en aquest punt s’estenen terremotoradialment ones superficials. Podeu veure una animació en el següent enllaç.
L’energia d’un terratremol es trasmet mitjançant ones sísmiques, que són com les que es generen quan llancem una pedra a un riu.

En els terratremols es produeixen tres tipus d’ones que vam estudiar en el darrer tema, però que anem a recordar ací.
La primera ona són les ones primàries o ones P que van a més velocitat i es poden propagar per qualsevol material, ja sigui líquid o sòlid.
La segona ona són les ones secundàries o ones S que viatgen a una velocitat més petita i no es propaguen per masses líquides.
Aquests dos tipus d’ones es poden propagar per l’interior de la terra.
Per últim, les ones superficials viatgen a velocitats menors.
A causa de la diferència de velocitats de les diferents ones, quan sentim un terratrèmol les primeres sacsejades són degudes a les ones P, les següents a les ones S i per últim les superficials.
La diferent velocitat de les ones és la propietat que s’utilitza per determinar la localització del terratrèmol, a més, les característiques de transmissió en diferents medis ens ajuden a entendre la distribució de materials a l’interior de la Terra.
Però primer, cal que sapiguem mesurar els terratremols.

3.2 Mesura de terratrèmols: el sismògraf

sismograf_petit

Sismògraf bàsic.

Les ones sísmiques s’enregistren amb un aparell anomenat sismògraf, que representa les ones en un document, el sismograma. La figura il·lustra un sismògraf molt senzill.
Tots els sismògrafs es basen en el mateix principi: una part de l’aparell es sacseja amb la Terra mentre que l’altra roman estàtica. Els més moderns utilitzen mètodes més complicats que permeten una sensibilitat molt gran i fa que puguin detectar ones sísmiques molt febles procedents d’epicentres que es troben a milers de quilòmetres.

Com hem dit, tots els registres es representen en un sismograma, com el següent, on a l’amplitud representa l’energia lliberada:

sismograma_complet_400

Ones sísmiques en un sismograma.

3.3 Magnitud i intensitat d’un terratremol

Les notícies dels terratrèmols ofereixen dades que reflecteixen la importància de la sacsejada. Generalment s’utilitzen dues escales:

  • Escala de Richter (o de magnitud): mesura l’energia alliberada. Un increment d’un punt en l’escala significa un increment de deu vegades en aquesta energia. Així, un terratrèmol de grau 6 és deu vegades més potent (allibera 10 vegades més energia) que un terratrèmol de grau 5, i 100 vegades més que un terratrèmol de grau 4.
  • Escala de Mercalli (o d’intensitat): Utilitza nombres romans de l’I al XII per mesurar la força en termes de danys produïts. Per exemple, un terratrèmol de grau IV només causarà oscil·lacions en els objectes penjants, mentre que un de grau XI la majoria dels edificis cauran.

escales sismiques

Podem diferenciar magnitud d’intensitat utilitzant com a exemple una bombeta:

  • La magnitud, per exemple 11 watts, és una característica intrínseca de la bombeta i no depèn de la distància.
  • La intensitat, la llum que rebem, depèn de la distància de la bombeta a la qual ens trobem.

3.3 Els terratrèmols i les plaques tectòniques

Evidentmente, la magnitud d’un sisme depen de molts factors com la distància al hipocentre i l’energia alliberada en el terratremol, però segons en quin tipo de vora estiguem.

  • A les vores convergents on la placa que penetra en el mantel davall de l’altra es produeixen grans pressions que alliberen una gran quantitat d’energia, per tant, és on tindrem els sismes més grans. A mode d’exemple, recorda Japó, Afghanistan i la costa oest d’America del Sud.
  • A les vores divergents ente les plaques s’obri i per tant no hi ha grans tensións, per tant, només tindrem terratremols febles.
  • En les vores transformants, el terratremols solen ser forts però no tant com en les convergents o destructives.

4.- Formació de serralades

pirineus

Els pirineus

Una serralada o sistema muntanyós és una successió de muntanyes enllaçades entre si.  Constitueixen zones plegades o en fase de plegament. En elsgeosinclinales, o zones allargades situades a les vores dels continents, s’acumula ungran gruix de sediments, quan aquests materials pateixen una important compressió a causa de empentes laterals, es pleguen i s’eleven donant lloc a la formació de cadenes muntanyoses.

A aquest tipus pertany la major part de les grans serralades continentals: Alps, Himàlaia, Andes, entre altres. A més de les forces internes del planeta, intervenenen el modelatge del relleu agents externs, com el vent o l’aigua, i processos lligats alclima, a la vegetació i al sòl.

Estan formades per roques sedimentàries en la superfície i, sota elles, metamòrfiques i magmàtiques en el nucli. Es formen en els límits destructius de les plaques o zones de subducció.

La orogènia més recent és l’Alpina, que va començar fa 65 milions d’anys i encara continua activa. Ha format: els Alps, Andes, Muntanyes Rocalloses, Himàlaia, Pirineus …

Les orogènies anteriors han estat: la Huroniana (en el precambrià), la Caledoniana (en el Silúric-Devònic), la herciniana (en el Carbonífer-Permià)

4.1 Serralades precontinentals, tipus andina

Les serralades pericontinentals són aquelles que s’ubiquen paral·leles a les fosses oceàniques, on subdueix una placa oceànica sota una continental. Un exemple clar seria la serralada dels Andes.

El procés de formació de les serralades pericontinentals és:

1) Es forma una subducció en una vora continental passiva.

2) A la zona de subducció s’acumulen sediments i “escates” arrencades de l’escorça.

3) Es genera magma (vulcanisme de grau baix per fricció) per fusió de la placa que subdueix, amb part del mantell. El magma format tendeix a ascendir i es poden donar 2 casos:

a) Si el magma es refreda en profunditat forma roques plutòniques (granit) que fan augmentar l’escorça continental.

b) Si el magma arriba a la superfície forma roques volcàniques com andesites.

F

Formació d’una serralada de tipus andina.

4) Les forces horitzontals produeixen una compressió dels sediments, que es pleguen i fan augmentar l’escorça continental formant una serralada.

4.2 Serralades intercontinentals, tipus alpina

Si la subducció continua poden arribar a enfrontar-se dues plaques continentals. En aquest cas no subdueix cap, sinó que col·lisionen i s’interpenetren. Com a conseqüència d’aquesta col·lisió, s’eleven una sobre l’altra i originen una serralada com els Alps o l’Himàlaia.

 

L’exemple més clar és el de la formació de l’Himàlaia que començà fa 40 mil de anys

  1. • La placa Indoaustraliana es va desplaçar cap al nord-est, subduciendo sota la placa Euroasiàtica.
  2. • La litosfera oceànica es va anar consumint i l’oceà va ser disminuint. Mentrestant, els sediments s’acumulaven a la zona de subducció.
  3. • Els continents van col·lisionar, els sediments es van plegar i es va elevar la cadena muntanyosa.
formacion-himalaya

Formació d’una serralada de tipus alpina.

Aquest moviment encara segueix actiu i l’Himàlaia creix uns 4-5 cm / any, encara que estan compensats per l’erosió.

 

4.3 Arcs insulars

Són zones de subducció entre 2 plaques oceàniques. No són veritables serralades ja que no s’acumulen sediments continentals. Subdueix la placa més allunyada del continent i es formen grans fosses abissals i arcs insulars d’origen volcànic a la placa superior. Els arcs insulars són convexos cap a la placa que subdueix. Ex l’arxipèlag del Japó i el del Carib.
Les fosses oceàniques, en omplir-se de sediments alhora que el seu fons va enfonsant-se més, són els llocs adients per a la formació de serralades. El procés s’interpreta de la següent manera.

subduccion.ashx

Formació d’arc d’illes per subducció.


Vía: biolulia- 9.3 Les Serralades

5. Les fosses submarines i  la subducció.

Una fossa marina és una depressió submarina, llarga, estreta i molt profunda, limitada per marges abruptes. Les màximes profunditats marines són el que s’anomenen fosses marines o fosses oceàniques. Les fosses marines es troben, normalment, a la vora dels grans relleus continentals o de grans arcs d’illes, sovint volcàniques. Representen les cavitats més profundes del fons marí. Les fosses marines ocupen una petita part de la superfície terrestre, aproximadament l’1%, a partir dels 6200 m de profunditat. Formen part d’una zona particularment inestable de la superfície terrestre, amb una forta intensitat dels sismes i una gran activitat volcànica.Fossa oceànica.

Si bé hi ha fosses marines en tots els oceans, les més profundes es troben sota l’oceà Pacífic on sis són les fosses que aconsegueixen més de 10.000 m et profunditat. La fossa marina més profunda és la Fossa de les Marianes que supera els 11.033 m de profunditat. En aquests llocs submarins, la temperatura de l’aigua és molt baixa però igualment hi ha una gran varietat de flora i fauna que s’adapta a les condicions de l’ambient.

Les fosses marines són producte del moviment de les places tectòniques. Quan les plaques convergeixen, col·lisionen i es desplacen introduint-se una sota l’altra es forma la depressió de la superfície donant lloc al fet que el sòl s’enfonsi notablement formant així fosses marines.

La zones abissals més profundes són la Fossa de les Marianes (11.033 m) , Fossa de Tonga (10.822 m), Fossa de les Kurils (10.542 m) i Fossa de les Filipines (10.475 m)

6.- Pla de Benioff

benioff1

Pla de Benioff en l’arxipièlag de Japó.

En geologia la zona de Benioff és una zona sísmica de vora de placa que s’estén al costat d’un dels costats d’una fossa oceànica . És cridada de vegades zona de Benioff – Wadati , en honor d’Hugo Benioff i Kiyoo Wadati , els dos geòlegs que independentment observar la seva existència . Benioff és més reconegut per la gent que Wadati , ja que aquest pla i zona porta el seu nom .

Són plans inclinats de 40º a 60º. En aquestes zones acostuma a produir-se una forta activitat sísmica i vulcanisme. Zones on una placa oceànica subdueix sota una continental i així es destrueix la litosfera.
En subduir la litosfera oceànica aquesta forma el pla inclinat, que és el pla de Benioff, i el fregament que aquest produeix amb els materials de l’altra litosfera genera forts sismes.

 

 

7.- Punts Calents

Un punt calent – també conegut per l’anglicisme hot spot – en geologia, és una àrea localitzada de l’astenosfera en què les temperatures són més elevades. Això genera extenses acumulacions de magma, que puja seguint corrents convectius procedents de prop del nucli terrestre. Al llarg del temps geològic, a mesura que la placa litosfèrica es desplaça sobre un punt calent, neixen nous volcans que resten alineats entre ells. Això es dóna, per exemple, a les illes Hawaii, a les illes Canàries, a les illes Aleutianes, però també succeeix a sobre de l’escorça continental com al Parc Nacional de Yellowstone.

Hawaiian_Hotspot

Formació de les illes Hawaianes gràcies al punt calent.

8.- Plecs i falles

En vores convergents, la pressió tendeix a comprimir l’escorça, és a dir, les forces, oposades, tendeixen a apropar les dos escorces que estan xocant. Aquestes forces compressives poden produir dos estructures tectòniques diferents en funció de la ductilitat del material, és a dir, si les roques que formen els estrats són toves i flexibles, aquestes es plegaran, formant el que s’anomenen plecs. En el següent enllaç podreu veure una animació que explica molt clarament el que succeeix.
En cas contrari si les roques són dures i fràgils aquestes en lloc de plegar-se amb l’efecte de la compressió tendiran a trencar-se, formant-se llavors les anomenades fractures.
Així doncs tenim dos estructures tectòniques diferents: els plecs i les fractures.

8.1 Plecs

Els plecs només es donen en zones compressives i com a conseqüència de la pressió. Tenen diferents parts:

  • Els flancs: són els plans laterals del plec.
  • La xarnera: és el punt d’inflexió del plec, és a dir, el punt en el que canvia de sentit la inclinació del plec.
    Diagrama plec

    Parts d’un plec.

  • L’eix del plec: està constituït per la unió de totes les xarneres d’un mateix estrat.
  • El pla axial: és el pla imaginari que uneix tots els eixos del plec dels diferents estrats.

En funció de la posició de la xarnera respecte als flancs tenim dos tipus de plecs:

  • Anticlinals: quan el plec té forma d’A.
  • Sinclinals: quan el plec té forma de V.

86dc7e29-c6a6-4e5e-8d78-fa44050f09d0

En funció de la posició del pla axial en podem reconèixer 3 tipus de plecs principals:

  • Recte: El pla axial forma un angle de 90º amb la superfície.
  • Inclinat: El pla axial forma un angle variable entre 10º i 90º amb la superfície.
  • Tombat: El pla axial forma un angle menor de 10º amb la superfície.

 

 

 

8.2 Falles

Les fractures, d’altra banda, es poden produir per diferents motius i poden ser de diferents tipus. Segons si es produeix o no moviment tenim dos tipus de fractures:

  • Les diàclasis: no implica moviment. Són fractures de tipus estàtic causades per canvis bruscos de pressió i/o temperatura. Un exemple tipus és la fracturació al desert de les roques que ja vam veure en el tema anterior, encara que la més comuna és la fracturació del granit deguda a la disminució brusca de la pressió en aflorar a la superfície.

diaclasi

Les falles d’altra banda, són fractures en les que els blocs es mouen l’un respecte de l’altre. Si són causades per forces extensives són anomenades falles normals i si són causades per forces compressives falles inverses. Podem identificar diferents parts:

falla

  • Pla de falla (2): superfície per on es produeix el desplaçament.
  • Llavis de falla (1 i 4): blocs que s’han desplaçat.
  • Salt de falla (5): mesura de la distància en vertical que ha produït el desplaçament.
  • Translació de falla (3): mesura del desplaçament de la falla seguint el pla de falla.

 

  • Falles normals: són falles on els diferents blocs es mouen separant-se l’un respecte de l’altre. Es poden identificar fàcilment si ens fixem com la falla ha “separat” estrats que es van dipositar al mateix temps. Són típiques de zones distensives com els rift o vores divergents immadures, zones on s’està obrint un oceà. En el següent enllaç podem veure el procés de formació.
  • Falles inverses: són falles on els diferents blocs es mouen apropant-se l’un respecte de l’altre. Les forces compressives han apropat els materials fins a trencar-los. Solen succeir en materials molt rígids o que han superat la seva capacitat de flexibilitzar-se.

Com podem veure a la imatge, els materials s’estan apropant l’un a l’altre. Aquestes falles són típiques de les vores convergents, i solen veure’s associades a plecs i en terrenys escarpats i muntanyosos.

En la imatge podem veure com originariament es tractava d’un plec que amb el temps s’ha fallat.
La següent imatge va ser pressa al parc natural d’Ordesa a Hosca al nord d’Aragò:

En aquesta imatge es pot veure molt clarament com la pressió ha fet pujar literalment un bloc per sobre de l’altre. Quan es dóna aquesta situació concreta es diu que s’ha produït un encavalcament.

Les falles no es troben mai de forma aïllada sinó que formen complexos de diverses falles relacionades. En funció de si la zona ha sofert compressió o extensió podem trobar horst i grabens.

  • Horst: es formen en situació compressiva. Són complexos de falles inverses que tendeixen a aixecar el bloc central.
  • Grabens: es formen en situació extensiva. Són complexos de falles normals que tendeixen a formar depressions.

A partir de tot el que hem comentat, la idea que més clara ens ha de quedar és que els plecs i les falles inverses són típiques de les muntanyes ja que són degudes a forces de compressió, mentre que les falles normals són pròpies de zones distensives ja que són degudes a forces d’extensió.

 

Vía: http://lesnaturalsdecristina.blogspot.com.es/2011/10/plegs-i-fractures.html

http://conteni2.educarex.es/mats/14368/contenido/

9. El cicle de les roques

Per repasarels tipus de roques vos recomane aquesta pàgina de Aula 2005 (http://www.aula2005.com/html/cn1eso/06roques/06lesroques.htm)

S’anomena el “cicle de les roques” el conjunt de processos naturals que provoquen que les roques d’un tipus es transformin en roques d’un altre tipus. En el següent esquema es pot observar els noms de tots aquests tipus de processos.

cicleroques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *