Tema 7: Història de la Terra

 

 

  1. Prendre consciència de que la Terra té un passat extraordinariament extens.

  2. Saber que el dil·latat lapse de temps que conforma el passat de la Terra està plagat d’esdeveniments i de formes de vida diferents a les actuals, és a dir, de canvis.

  3. Conéixer els mètodes de datació de les roques.

  4. Valorar el paper dels fòssils i la paleontologia en reconstruir la història de la Terra.

  5. Enunciar i aplicar els principis geològics fonamentals utilitzats en l’estudi dels estrats.

  6. Assimilar les diferents interpretacions de la ciència sobre els canvis ocorreguts al passar, com el catastrofisme i el gradualisme.

  7. Conéixer les principals divisions de la història del planeta, els esdeveniments geològics més importants que van tindre lloc i les formes de vida característiques de cadascuna.

 

  • Edat de la Terra.

  • Mètodes de datació absoluta i relativa.

  • Importància geològica dels fòssils.

  • La Terra, un planeta en continuu canvi. Teories sobre els canvis.

  • Grans divisions de la història de la Terra.

  • Formació del sistema solar.

  • La Terra en l’ Hàdic.

  • La Terra en l’Arcais i el Proteozoic.

  • La Terra en l’era Primaria.

  • La Terra en l’era Secundària.

  • La Terra en l’era Terciaria.

  • Càlcul de l’edat d’una roca a partir de la seua relació d’isòtops «pare/fill».
  • Aplicació del principi de superposició a talls geològics senzills.
  • Determinació de l’edat i del medi sedimentari d’una sèrie d’estrats a partir de la seua litología i del seu contingut fòssil.
  • Reconeixement de visu dels principals grups de fòssils, així com d’alguns trets de la seua anatomia i del seu modus de vida.
  • Inclusió d’una sèria d’esdeveniments donats en una escala de temps geològic.
  • Valoració del paper de la ciència per a oferir una explicació lògica de la realitat.

  • Reconeixement de què, en la història de la geologia, s’han emés distintes hipòtesis per a explicar les causes dels canvis geològics.

  • Adopció d’una actitud crítica front diferents hipòtesis i teories, i formulació d’arguments que les recolzen o les rebutgen.

  • Reconeixement de la importància de l’estudi del passat en l’anàlisi dels processos geològics i de la diversitat biològica del present.

 

1- Edat de la Terra

L’edat de la Terra és d’uns 4.540 milions d’anys (4.54 × 10⁹anys ± 1%). Aquesta edat s’ha determinat per datació radiomètrica de material meteorític i és coherent amb l’edat de les mostres de roques terrestres i lunars més antigues que es coneixen.

1.1 Primers càlculs

Al 1862, el físic William Thomson (Lord Kelvin) de Glasgow publicà uns càlculs que fixaven l’edat de la Terra entre 20 milions i 400 milions d’anys.

Sir William Thomson fou un físic, matemàtic i enginyer britànic, avui dia és més conegut com a Lord Kelvin.

Sir William Thomson fou un físic, matemàtic i enginyer britànic, avui dia és més conegut com a Lord Kelvin.

Va asumir que la Terra s’havia format a partir d’un objecte completament fos, i determinà el temps que trigaria la superfície a refredar-se per assolir la temperatua actual. Els seus càlculs no tingueren en compte la convecció de l’interior de la Terra, el que permet que escapi més calor de l’interior per escalfar les roques properes a la superfície.

El geòlegs no acceptaren una edat tant petita per a la Terra i els biòlegs pensaren que era un poc plausible. Charles Darwin, que havia estudiat el treball de Lyell, proposà la seva teoria de l’evolució dels organismes per selecció natural, en el qual el procés de combinació de variació heretable i acumulativa aleatòria necessitaria una gran quantitat de temps. (els genetistes han mesurat la ràtio de divergència genètica de les espècies, usant el rellotge molecular, per datar l’últim ancestre universal de tots els organismes vius que han datat en entre 3.500 i 3.800 milions d’anys).

En una conferència al 1869, el biòleg Thomas Huxley atacà els càlculs de Thomson, suggerint que semblaven precisos però que estaven basats en assumptions falses. No obstant, el físic alemany Hermann von Helmholtz (al 1856) i l’astrònom canandenc Simon Newcomb (al 1892) atribuïren una edat de 22 i 18 milions d’anys respectivament: independentment calcularen el temps que trigaria el Sol en condersar-se fins al diàmetre i la lluentor actual des de la nebulosa de gas i pols de la que va néixer. Els seus resultants eren coherents amb els de Thompson, això no obstant, havien assumit que el Sol brillava tan sols per la calor de la seva contracció gravitacional. Encara no es coneixien els processos de fusió nuclear solar.

Altres científics també recolzaren les dades de Thompson. El fill de Charles Darwin, l’astrònom George H. Darwin de la Universitat de Cambridge, proposà que la Terra i la Luna s’havien separat partint d’un mateix cos en els primers temps quan encara eren cosos fosos. Calculà el temps que trigaria la Terra a tenir l’actual rotació de 24 per fricció de marea obteninr un valor de 56 milions d’anys, la qual cosa donà més proves que els càlculs de Thompson estaven en la bona direcció.

La darrera estimació que Thomson donà al 1897, fou: “que era més de 20 i menys de 40 milions d’anys, i probablement més a prop de 20 que de 40”.

Al 1899 i 1900, John Joly del Trinity College (Dublin) de Dublín calculà la ràtio a la que els oceans haurien acumulat sal per processos d’erosió, i determinà que els oceans tenien entre 80 i 100 milions d’anys.

Vía: Vikipedia

1.2 Càlculs actuals

Els minerals de les roques contenen de forma natural uns elements químics concrets i no d’altres. Es poden introduir elements exòtics amb el pas del temps gràcies a processos de desintegració radioactiva dels isòtops radioactius de les roques.

Mesurant la concentració de productes de desintegració estables, juntament amb el període de semidesintegració i la concentració inicial coneguda de l’element, es pot calcular l’edat de la roca.

The_Earth_seen_from_Apollo_17

La Terra vista de de la nau Apolo 17

Els productes radioactius finals típics són Argó, provinent de la desintegració del Potassi-40, i Plom de la desintegració l’Urani i el Tori. Si la roca es fon, això passa en el mantell terrestre, aquests productes finals no radioactius escapen o es redistribueixen. Per tant l’edat de les roques terrestres més antigues dóna un mínim per l’edat de la Terra assumint que una roca no pot se més antiga que la pròpia Terra.

D’aquesta manera es pot estimar que l’edat de la Terra és d’una 4.540 milions d’anys

2- Mètodes de datació absoluta i relativa

Estudiar la histoa de la Terra és molt complexe, es com intentar traduïr un llibre molt antic, escrit en un idioma desconegut, amb els fulls sense numerar, desordenats, trencats i amb parts esborrades.

No obstant, els científics s’han propossat conèixer el passat de la Terra i per a fer-lo el que primer han de saber és ordenar esdeviments, és a dir, datar.

Datació relativa

Conèixer l’edat de les roques resulta imprescindible per poder comprendre des de l’evolució dels processos que s’han donat al llarg del temps com, a nivell econòmic, valorar possibles jaciments que puguin suposar l’explotació de recursos minerals.
Durant molt de temps, la datació fidedigna d’un aflorament resultava un procés pràcticament impossible que es reduïa a determinar quin estrat s’havia dipositat abans que l’altre, esra el conegut Principi de superposició dels estrats:

Els sediments es dipositen en capes o estrats horitzontals superposats de manera que els superiors són els més recents i els inferiors els més antics.

Estrats

Els estrats inferiors són més antics que els superiors.

columna geologica1Sembla lògic, oi? Doncs aquest principi és molt antic, ja que el va proposar el científic Niels Stensen (Nicolaus Steno) al segle XVII.

Aquest principi es pot aplicar sempre que els estrats no hagin estat deformats per esforços tectònics. Es pot aplicar també a colades de lava i a mantells de cendres volcàniques.

No obstant, hi ha dos principis que també podem  aplicar, el Principi de superposició faunística:

Els fòssils que trobem als estrats superiors són més moderns que els dels estrats inferiors. Aquest principi deriva de l’anterior.

I, el Principi de superposició d’esdeveniments.

Un esdeveniment és posterior a les roques que han estat afectades per ell i anterior a les roques que no ho han estat.

Per exemple, si una falla o un dic de roca magmàtica intrusiva tallen una sèrie d’estrats sedimentaris, aquesta falla o aquest dic són posteriors a les roques que han afectat. També és lògic, veritat?

06_fig06-2

Vía: Aula3

D’aquesta forma podem ordenar la seqüència dels fets d’un determinat indret, ara només cal ficar la data al primer fet.

Datació absoluta

Un dels mètodes més utilitzats és el Radiomètric, basat en la desintegració d’àtoms radioactius. Les roques contenen isòtops radioactius que tenen un període de semidesintegració (T) conegut.

C14desintegracio
S’anomena vida mitjana o període de semidesintegració (T) al temps que transcorre fins que una massa d’isòtops radioactius queda reduïda a la meitat.

Els més utilitzats són:
ElemRadiactius

Els métodes radiomètrics tenen, malgrat açò, algunes limitacions:
– S’apliquen quasi exclusivament a magmàtiques.
– La roca ha d’estar en tot moment aïllada de l’exterior, per a que la meteorització no haja alterat la proporció d’elements radioactius.
– La quantitat d’elements radioactius sol ser tan menuda que la seua mesura és complicada i en les estimacions sempre es produïx un marge d’error.

 

3-Els fóssils

Els fòssils són evidències conservades de la vida passada. El terme no es refereix només a les restes d’organismes vius; inclou qualsevol altra informació com excrements, ous, petjades o pistes que han quedat enregistrades a les roques.sinornithosaurus-millenii-fossil-pic

Com que la deposició causa el soterrament dels organismes quan moren, gairebé tots els fòssils es troben en roques sedimentàries. En general, són els sediments de gra fi els que conserven millor els fòssils, perquè poden cobrir, reomplir i protegir millor tots els detalls de les restes de l’organisme. A més, com que aquests sediments tendeixen a dipositar-se en llocs tranquils, hi ha més possibilitats que les restes no es trenquin i siguin conservades allà on l’organisme va morir. Algunes cendres volcàniques poden també cobrir i fossilitzar organismes, però generalment les elevades temperatures de l’activitat magmàtica destrueixen les restes d’organismes.

En circumstàncies normals les parts toves dels organismes es descomponen ràpidament o són menjades per altres éssers vius, de manera que generalment tan sols es conserven les parts dures, que poden ser:

  1. Closques o esquelets externs (exoesquelets). Molts invertebrats (animals sense ossos) tenen estructures d’aquest tipus, i la majoria estan fetes de carbonat de calci (CaCO3). També hi ha d’altres materials, com una substància orgànica complexa anomenada quitina (que utilitzaven els trilobits) i la sílice (que utilitzen, per exemple, algunes esponges).
  2. Esquelets interns, especialment ossos de vertebrats i dents, fets de fosfat de calci.
  3. Fusta d’algunes plantes, sobre tot la lignina que contenen.

També hi ha altres tipus de fòssils:

  • Icnites o petjades fòssils. Ens donen informació sobre la manera de desplaçar-se d’un organisme, el pes, el comportament social…
  • Copròlits o fòssils d’excrements. Ens poden donar informació sobre el tipus de dieta de l’organisme.
son_fossils_pregunto

(a) Petjades de dinosaure (b) Crinoïdeu del Carbonífer (c) Restes d’un bosc petrificat (d) Aranya inclosa a àmbar (e) Destrals de mà del Paleolític inferior.

Vía: Aula3 La Terra, un planeta en canvi continu

La formació dels fòssils

Alguns fòssils es troben en materials recents que no han estat compactats fins al punt de constituir una roca dura. Per exemple, conquilles de bivalves de fa un milió d’anys o ossos de mamífers del quaternari. En aquests casos, pràcticament no s’ha produït alteració química ni enduriment dels materials, sinó tan sols una protecció davant l’erosió. En circumstàncies realment excepcionals s’han conservat fins i tot organismes sencers que van viure fa relativament poc temps, com els mamuts trobats a Sibèria, congelats durant la glaciació.
Els materials com el gel, la torba o els sediments poc consolidats no es conserven durant grans períodes de temps. Per tal que els fòssils romanguin protegits durant milions d’anys cal que les mostres quedin protegides a l’interior de roques compactes. En aquests casos, els processos de litificació que afecten la roca alteren també els fòssils que conté. Les alteracions poden ser:

  • Carbonització. Afecta les substàncies orgàniques com la lignina o la quitina. Durant la compactació es produeixen canvis químics que alliberen oxigen, hidrogen i nitrogen del material original, de manera que el residu és molt ric en carboni. El resultat és una mena d’empremta fosca sobre la roca, generalment deixada per plantes fòssils (excepcionalment en podem trobar d’animals de cos tou).
  • Petrificació / substitució. Es produeix pel pas de dissolucions de minerals a través d’un sediment. De vegades el material fòssil resulta endurit per la precipitació de minerals que omplen els espais dels porus. En d’altres casos, tot el material original és dissolt i substituït per la cristal·lització de nous minerals. Els minerals més freqüents que es formen són aquells que actuen com a ciment durant la litificació: calcita i sílice. En d’altres casos hi podem trobar pirita, hematites o limonita.

ambients_fossilitzacio

Via: Aula3 Fòssils (http://aulatres.wikispaces.com/F%C3%B2ssils)

4- Teories sobre els canvis

Existeixen dues teories sobre la forma que es produeixen el canvis en la Terra: Actualisme i Catastrofisme:

220px-James_Hutton

James Hutton està considerat com a pare de la geologia moderna.

La Teoria del Actualisme o el Uniformisme ens explica que les caracteristiques que podem observar a la terra (fòssils, roques, comportaments animals) es van produir en el passat pels mateixos processos que tenen lloc actualment.

El pare del Actualisme va ser James Hutton, (Edimburg, 14 de juny de 1726 (3 de juny, segons el calendari julià) – Edimburg, 26 de març de 1797),un geòleg escocès, naturalista, químic i fins i tot es va dedicar a la pagesia.

No obstant, aquesta teoria admet que poden haver canviat certes condicions des de la formació de la terra.

Vídeo: Història de la Terra

La teoria del Catastrofisme, associat inicialment creacionisme, ens diu que els dipòsits de materials, roques que hi ha a l’escorça terrestre, es varen formar ràpidament, en periodes curts de temps. Aquestos fenòmenes estan sempre associats a cataclismes.

Actualment s’acepta l’actualisme de Hutton, amb lleugeres modificacions, tot i que s’admetl’existència puntual de cataclismes.

5- Formació del Sistema Solar

El nostre sistema solar es va formar fa uns 4500 Ma a partir d’un núvol de pols i energia còsmica fruit de la desintegració d’un estel previ, suficientment massiu com per formar elements pesats com el Ferro o l’Urani. L’addició continua de matèria cap al centre del sistema va augmentar la gravetat i va proporcionar un moviment giratori que ajudava a la condensació de més i més material. El disc de pols va continuar girant fins a formar una sèrie d’anells que a la llarga formaren els diferents planetes. La part interior del sistema solar va atreure tots els elements lleugers, com l’hidrogen i l’heli per acabar formant el nostre Sol. Així doncs, els planetes interiors són rocosos perquè tots els elements lleugers se’ls va quedar el Sol, mentre que els planetes exteriors són gasosos perquè la gravetat solar no va poder capturar aquells materials.

I la Lluna? Com es va formar el nostre satel·lit?
Bé, existeixen diverses teories que expliquen la seva formació:

  • D’una banda alguns científics creuen que en els primers estadis de formació del Sistema Solar, la gravetat de la Terra va capturar un asteroide que orbitava al voltant del Sol. Aquesta teoria però no explica perquè la Lluna té la mateixa composició que l’escorça terrestre.
  • Un altre teoria explica que durant els primers estadis de formació del planeta, la Terra va expulsar part del seu material degut a la força centrípeta i amb aquest material es va formar la Lluna. Aquesta teoria explica en part la composició de la Lluna però no acaba de tenir consistència, ja que no explica perquè la Terra va expulsar aquesta quantitat de material.
  • La teoria més acceptada actualment és que durant els primers estadis de formació de la Terra, un planetoide de la mida aproximada de Mart, va xocar contra la Terra. Aquest xoc catastròfic va expulsar gran quantitat de material a l’espai. La matèria més densa es va enfonsar cap al nucli del nostre planeta mentre que els elements menys densos es condensaren a l’exterior formant el cos lunar que va quedar orbitant al voltant de la Terra. Aquest fet també explica el perquè l’eix de la Terra està inclinat 23º respecte el pla de l’eclíptica. Recentment, científics alemans han constatat va ser un planeta anomenat Theia el que va formar la lluna.

Via: Ciencies de la Natura

Recentment,

6- Grans divisions de la història de la Terra

escala

6.1-Temps Precàmbric

Es tracta d’una divisió una mica artificial de la història de la Terra. Agrupa tot el temps transcorregut fins a la diversificació biològica produïda a finals del Proterozoic i que dóna pas al Fanerozoico. Constitueix el 89% de la història terrestre i en ell succeeixen alguns dels fets més importants de la història del nostre planeta, com ara la seva pròpia formació, l’aparició de la vida o la formació dels primigenis continents.

El Temps Precambrià se sol organitzar en tres divisions cronològiques. Aquestes divisions tenen diferent valor, segons diversos autors. Per a uns es tracta de eons, per a altres d’eres i per a altres, simplement són “temps”. Les tres divisions són:

  • Hádic (4500-3800 ma)
  • ARCAIC (3800-2500 ma)
  • Eó Proterozoic (2500-540 ma)

6.1.1 La Terra en l’ Hàdic (4.500 a 3.800 ma)

En aquest període de temps, el nom deriva d’Hades , déu dels inferns , es va produir la formació de la Terra al voltant del Sistema Solar.

caida_meteorEn roques lunars , meteorits i algun satèl·lit del Sistema s’han calculat edats pròximes a 4.500 ma . No obstant això no hi ha roques terrestres anteriors a 3.800 ma ja que la tectònica de plaques i l’erosió han esborrat els rastres més antics que poguessin haver existit . En aquest lapse de 700 ma es va anar refredant la superfície terrestre .

Avui dia hi ha dades que atribueixen una edat d’uns 4.100 ma a uns circons detrítics que representarien els minerals més antics de la Terra .

L’atmosfera terrestre és completament reductora  és a dir, no té oxigen gas i està formada per gasos com l’hidrogen , el metà , amoníac , CO2 , etc . La superfície terrestre rep continus impactes de meteorits que retarden el refredament de la seva superfície , situació que es perllonga fins uns 3900 ma .

Principals esdeveniments de l’Hàdico

  •     Formació de la Terra .
  •     Formació de la primera atmosfera ( sense oxigen ) .
  •     Gran bombardeig meteorític .
  •     Formació de la Lluna .
  •     Formació d’oceans primitius .
  •     Formació de la litosfera .
  •     Formació de les primeres roca

6.1.2- La Terra en l’Arcaic (3.800 a 2.500 ma):

Comença fa 3.800 ma, edat de les primeres roques sedimentàries més antigues conegudes i dipositades en ambient marí . Representen la primera evidència d’hidrosfera.

El fet més important és l’aparició de la vida sobre la Terra . Els primers éssers vius serien Procariotes ( regne Monera ) anaerobis . De la seva existència ens han arribat microfòssils amb edats màximes d’uns 3.600-3.500 ma:

  •     Microfòssils de Bitter Springs Xert ( Austràlia ) . Són els més antics que es coneixen ; de fa uns 3.600 ma . Pertanyen segurament a cianobacteris .

images

  •     Microfòssils de Marble Bar ( Austràlia ) . Tenen uns 3.500 ma d’antiguitat . Són cianobacteris i bacteris anaerobis .
  •     Fòssils de Warrawoona . Van ser localitzats al nord-oest d’Austràlia . Són estromatòlits : un tipus de colonització biològica de la zona fòtica . Daten de fa uns 3.450 ma .
  •     Fòssils de Fortescue ( Austràlia occidental ) : estromatòlits formats per cianobacteris , organismes fotoautòtrofs i responsables de l’emissió d’O2 a l’atmosfera . La seva edat és de 2.800 ma .

Cap als 3.200-3.300 ma, en refredar-se la Terra , va aparèixer la primera litosfera continental ( 150-200 km espesor ) . A partir d’aquest moment va començar la Tectònica de Plaques ja que s’han troabt evidències del primer rift continental amb una antiguetat de 2.700 ma.

S’inicia el desenvolupament de plataformes continentals i la formació dels grans cratons . Durant aquest període tenen lloc una gran activitat tectònic – magmàtica que finalitza fa 2.500 ma .

L’atmosfera tenia uns nivells d’oxigen inferiors a l’1 %. El ferro , en no oxidar-se, era fàcilment soluble pel que s’acumulava en les aigües oceàniques . Posteriorment es dipositava per l’acció de microorganismes en forma d’hidròxids i òxids en grans masses sedimentàries denominades Formacions de Ferro bandejat .

Principals esdeveniments:

  •     Aparició de les primeres cèl · lules anaeròbies heteròtrofes .
  •     Aparició de cèl · lules anaeròbies fotosintètiques = Cianobacterias .
  •     Primeres estructures d’origen biològic = Estromatolitos .
  •     Primers continents .
  •     Inici de la tectònica de plaques.
  •     Comença a alliberar oxigen cap a l’atmosfera .
  •     Cessa la pluja de meteorits .

6.1.3 La Terra Proteozoic (2.500 a 540 ma)

En aquest període tan ampli es van a estabilitzar els primers continents. Estaran sotmesos a un cicle de Tectònica de Plaques similar a l’actual que culminarà amb la primera gran acreció continental constituent de Pangea I.

Fa 2.300 ma succeeix la primera glaciació confirmada en la futura Gondwana.

Fòssils de Gunflint (Austràlia): organismes capaços de metabolitzar O2, d’una antiguitat de 2.100 ma.

També fa uns 2.100 ma apareixen les primeres cèl · lules Eucariotes (protistas). Són potser semblants a algues verdes fotosintètiques unicel · lulars, i han rebut el nom de Grypania.

Fa 1.800 ma es produeix el cràter d’impacte més antic que ha arribat a la nostra època: primeres superfícies continentals preservades de l’erosió. En els mars proterozoicos predominen 1 cèl · lules eucariotes que es van estenent per tot arreu. Aquestes cèl · lules estan englobades en el grup dels acritarcos.

En aquesta mateixa època es detecta un significatiu augment dels nivells d’O2 a l’atmosfera, superior a l’1%. L’atmosfera es fa oxidant i apareix una tènue capa d’ozó (O3). Fa 1.400 ma es produeix una altra de les grans adquisicions evolutives, la reproducció sexual.

Fa 1.000 ma es registren les primeres algues pluricel · lulars (metafites), vermelles i verdes. Entre 900-700 ma sorgeixen els primers individus dels dos regnes d’éssers vius que faltaven, fongs (FONGS) i animals (METAZOUS). És el desenvolupament explosiu de la biosfera.

Entre 1000-540 ma es donen les intenses glaciacions precámbricas. Potser són degudes a l’efecte antiinvernadero provocat per l’explosió demogràfica del plàncton calcari, que retira grans quantitats de CO2 de l’atmosfera. Aquestes glaciacions van poder originar la primera gran EXTINCIÓ d’éssers vius.

Fa uns 670 ma l’atmosfera arriba al 7% d’O2. Es desenvolupa la FAUNA DE Ediacara, constituïda per invertebrats marins, que constitueix la primera gran explosió de vida sobre la Terra.

650 ma Formació de Pangea I.

El gran supercontinent del final del Proterozoico i el seu casquet glacial. Presa de Plate Tectonic maps and Continental drift animations by CR Scotese, PALEOMAP Project (www.scotese.com)

600 ma Inici de la fragmentació de Pangea I.

Principals esdeveniments:

  •      Els primers continents s’uneixen formant Pangea I.
  •      Primeres cèl · lules aeròbies.
  •      Primeres cèl · lules eucariotes.
  •      Comença a formar-se la capa d’Ozó.
  •      Primers éssers vius pluricel · lulars: algues vermelles i verdes.
  •      Primeres glaciacions.
  •      Primers metazous: fauna d’Ediacara.
  •      Primers fongs.

6.2- Eó Fanerozoic (544 ma fins avui)

Fanerozoico = “Vida visible i cridanera“. Comprèn un període relativament curt de la història de la Terra. Des del punt de vista de la vida és el més important, ja que s’estendrà per tota la Terra, diversificant i augmentant el seu nombre en un procés tal que encara avui dia no s’ha acabat. Durant el Faneozoico tenen lloc les successives orogènies que han anat configurant els continents tal com els coneixem avui. Per conèixer els diferents aspectes de la superfície terrestre al llarg d’aquest eón pots recórrer la següent presentació.

Des del punt de vista de la vida és el més important, ja que s’estendrà per tota la Terra, diversificant i augmentant el seu nombre en un procés tal que encara avui dia no s’ha acabat. La conquesta dels ecosistemes terrestres ia gran diversitat de fauna va ser possible gràcies a l’aparició de les plantes terrestres i la seva gran diversificació:

Era Paleozoica (544-245 ma):

  1. Període Càmbric (544-505 ma).
  2. Període Ordovicià (505-440 ma).
  3. Període Silurià (440-410 ma).
  4. Període Devónico (410-360 ma).
  5. Període Carbonífer (360-286 ma).
  6. Període Pérmico (286-245 ma).

Era Mesozoica (245-65 ma)

  1.      Període Triàsic (245-208 ma).
  2.     Període Juràssic (208-146 ma).
  3.     Període Cretaci (146 a 65 ma).

Era Cenozoica (65 ma a avui)

 

  1. Període Terciari (65 a 1.8 ma)
  2. Període Quaternari (1.8 ma a avui).

6.2.1- Era Paleozoica

  1. Període Càmbric (544-505 ma) Segueix la fragmentació de Pangea I. Es dóna la diversificació dels invertebrats: apareixen els primers animals amb closca, i els primers crustacis i corals. L’atmosfera arriba al 10% d’O2.
  2. Període Ordovicià (505-440 ma) Continua la diversificació de la fauna marina: apareixen els primers vertebrats, els PEIXOS CUIRASSATS. Les plantes i els animals comencen a conquerir les terres emergides: amb les Briofitas i els Artròpodes terrestres la vida surt dels mars. Glaciació Ordoviciàsilúrica que donarà l’extinció ordovícicosilúrica (438 ma)
  3. Període Silurià (440-410 ma). A causa de l’explosió de la vida vegetal i la conquesta de la terra, l’atmosfera arriba a un 21% d’O2, com en l’actualitat. Primeres plantes terrestres vasculars (amb teixits conductors per transportar nutrients a les parts aèries) = Pteridófitas primitives. Primers insectes terrestres. Cap 400-380 ma es dona la orogènia Caledoniana, formació de serralades a banda i banda de l’Atlàntic actual, avui gairebé erosionades.
  4. Període Devónico (410-360 ma): Fa uns 390-380 ma apareixen peixos d’aigua dolça. Són els primers vertebrats terrestres (protoanfibios) formats a partir de peixos que resisteixen fora de l’aigua.Amb uns 360 ma d’antiguitat, sorgeixen els primers amfibis, i poc després, els primers arbres. Extinció devónica (367 m.a.)
  5. Període Carbonífer (360-286 ma): Els primers rèptils tenen una edat d’uns 340 ma. Fa 325 ma es desenvolupa la primera membrana amniòtica, que permet la vida independent de l’aigua als animals. D’uns 300 ma enrere són les primeres Espermatófitas, les Gimnospermes. Això implica l’existència d’estructures reproductores i especialitzades, com el pol · len i les llavors. Els rèptils colonitzen els continents. Glaciació permocarbonífera.
    Es formen els grans dipòsits de carbó.
  6. Període Pérmico (286-245 ma): Cap 260 ma comença una nova orogènia, la Hercínica. Entre 260 i 250 ma es dona la gran extinció Pérmica, coincidint amb la fi de la glaciació PermoCarbonífera (en Gondwana). Hi ha un clima càlid, gran aridesa, enormes dipòsits de sals a nivell mundial, gran oscil · lació tèrmica. Formació de Pangea II.Al final del període, fa uns 245 ma, apareixen els primers dinosaures.

Principals esdeveniments:

 

  •      Es diversifiquen els invertebrats.
  •      Les plantes (Briofitas) i els animals (Artròpodes) surten de l’aigua i colonitzen la Terra.
  •      L’atmosfera arriba als nivells actuals de oxigen.
  •      Apareixen els vertebrats = peixos cuirassats.
  •      Els vertebrats conquisten la Terra: peixos amfibis rèptils.
  •      Sorgeixen les Espermatófitas, plantes amb llavors.
  •      Pangea I es reuneix, formant Pangea II.
  •      Gran extinció Pérmica.

6.2.2-  Era Mesozoica

1 . Període Triàsic ( 245-208 ma)

Fa 240 ma van existir dinosaures amb tota certesa . 230 ma enrere el maluc dels rèptils s’adapta per a la carrera veloç . Els primers ammonoideos tenen uns 225 ma , i els primers pterosaures , uns 205 ma . Extinció finitriásica .

2 . Període Juràssic ( 208-146 ma)

200 ma enrere comença la fragmentació i expansió de Pangea II : obertura de l’Oceà Atlàntic . 150 ma , l’Antàrtida i Austràlia se separen d’Àfrica. Primers peixos teleostis . Primers Mamífers i Aus . Primers animals amb placenta .

3 . Període Cretaci (146 a 65 ma )

Fa 130 ma es registren les primeres Angiospermes . Uns 110-80 ma enrere es genera el 60 % de tot el petroli conegut . 100 ma , Sud-amèrica es separa d’Àfrica. Als 100-75 ma es dona la major transgressió marina registrada ( extensió dels mars ) . Al final del període , als 65 ma , apareixen els Primats .


Extinció finicretàcica : hipòtesi de l’ impacte d’un gran meteorit en l’actual golf de Mèxic que provoca la desaparició dels dinosaures .

Principals esdeveniments:

  • Apareixen els dinosaures i altres grans rèptils , que s’estendran per tots els mars i continents i dominaran la Terra .
    Es fragmenta Pangea II .
    Sorgeixen els Mamífers i les Aus .
    Apareixen les Angiospermes .
    Gran extinció cretàcica per l’impacte d’una gran meteorit .

6.2.3 Era Cenozoica

1 . Període Terciari ( 65 a 1.8 ma)

Fa 60 ma va succeir la radiació dels mamífers : 54 ma cavalls , 50 ma balenes i elefants .

Entre 40-35 ma enrere l’Índia va xocar amb Euràsia .
Entre els 35 i els 3 ma es va produir la glaciació neògena , que va originar la formació del casquet glacial antàrtic ( fa 10 ma , formació total del casquet antàrtic ) i dels casquets glacials en l’Hemisferi Nord.
30 ma , Primats amb visió estereoscòpica i mans prènsils . Fa 20 ma van sorgir els primers Homínids ( Proconsul ) .
20 ma enrere va esdevenir l’orogènia Alpina : es van formar els Pirineus , els Alps , l’Himàlaia …
Fa 5 ma apareixen els primers Hominoideos , primats bípedes : Australopithecus . Fa 2 ma va aparèixer el gènere Homo .

2 . Període Quaternari ( 1.8 ma a avui)

Diversificació del gènere Homo : H. erectus , H. antecessor , H. neanderthalensis , H. sapiens . L’home conquesta tots els continents .

Grans glaciacions quaternàries van perdurar fins fa uns 10 . 000 anys en què va donar fi l’última glaciació .

Principals esdeveniments:

  • Els mamífers es diversifiquen i s’estenen per tota la Terra .
    Continua l’expansió de l’Oceà Atlàntic .
    Es creen les grans serralades actuals .
    Apareixen els Homínids .
    Grans glaciacions i formació dels casquets polars .
    Apareix l’espècie humana .

https://sites.google.com/site/amicsdelescienciesnaturals/biologia-i-geologia-4t-eso

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *